Opinió

Descobrint els pressupostos

Dijous vaig poder assistir a la presentació dels pressupostos de la Generalitat que presentava la consellera Natàlia Mas a Palamós. Per a aquesta ocasió, havia carregat el cotxe elèctric al 100% de bateria i m’havia estudiat com podria carregar a la vora del port de Palamós. El cotxe em suggeria que el meu rang calculat podria ser de 435 km. Vaig elegir la ruta per Llagostera i, en arribar, el cotxe encara tenia el 90% de la bateria, la qual cosa m’hauria permès fer 355 km més. Però vaig tenir curiositat per conèixer la forma de carregar un cotxe elèctric, aquesta vegada a Palamós, un poble eminentment turístic. Al costat del port hi havia un carregador de potència per a dos cotxes. Havia de descarregar l’aplicació al meu mòbil. Perfecte! –vaig pensar, en quinze minuts hauré carregat–. No estava disponible, deia que tenia el botó d’emergència activat. Vaig anar a l’aparcament de la platja i hi vaig trobar dos carregadors de baixa potència gratuïts de Gamesa a 2 kW, però tampoc van funcionar. Un senyor que em va veure em va dir que anés al carrer, que n’hi havia un altre d’11 kW, però estava ocupat. Així que vaig desistir de carregar el cotxe en el meu exercici de curiositat.

Ja a la llotja del port, la consellera va començar a exposar el plantejament pressupostari. No era la primera vegada que sentia aquesta exposició: ja l’havia escoltat un dia en un acte de l’ICF a Girona. En ambdues ocasions, em va sobtar el fet de transmetre eufòria per haver aconseguit tancar un pressupost expansiu: com li explicarem aquesta eufòria als que quedaran fora del marc d’ajuda d’aquests pressupostos? –vaig pensar.

Va començar exposant que l’economia catalana està ben posicionada, que aquest any creixerà un 1,7%, que l’economia exporta, tot i que el saldo en volum és negatiu del 0,5%, que la taxa d’atur està a nivells rècord, i que els nivells de preus de l’economia a desembre estaven al 5,2%. Amb tot això va dir que els pressupostos de la Generalitat arribarien a la xifra històrica de 41.025 milions, que permetrà un augment de la despesa de 10,7%. L’augment de pressupost és de 3.842 milions d’euros. A mi no em sembla significatiu, donat que l’augment dels salaris del 3% dels funcionaris signifiquen uns 400 milions, i les compres de béns i serveis tindran un augment inflacionari que pot arribar al 18% sobre l’any anterior, cosa que significa un increment de despesa de 2.100 milions més. En total, l’augment de despesa automàtica esdevé de 2.500 milions, deixant només un romanent addicional de 1.340 milions, la qual cosa ja ens indica que el dèficit a final d’any pujarà.

Fa anys que defenso que la Generalitat ha d’invertir 2.000 milions anuals en transició energètica. Em vaig fixar en les previsions del pressupost, tant amb ferrocarril, com en la dessaladora de Blanes, com en la gestió de boscos, com en eficiència, en generació fotovoltaica i en la nova empresa energètica, i vaig sumar un total de 1.052 milions. Almenys ja tenim la meitat del que necessitem.

Tenim mala peça al teler, car la inflació continuarà encara durant el 2023 i 2024 i veurem com comença a pujar l’atur i com tanquen empreses, la qual cosa farà que les tensions a la societat catalana puguin augmentar progressivament. I, sense poder obtenir res dels 20.000 milions que no tornen de Madrid, no hi ha altra alternativa que reduir la part del pressupost que no fa de multiplicador a l’economia. Em refereixo a la supressió de burocràcia innecessària, a la tan reclamada reestructuració administrativa de la Generalitat, a la digitalització urgent per esdevenir més eficients, a la supressió de tramitacions eternes per a aconseguir qualsevol requisit. I ningú en parla.

Els temps que venen són temps de flexibilitat i de resiliència. Continuar amb una estructura rígida i supergarantista no va en la direcció que cal. I l’altra part, la de la transició energètica, ja veiem que no té la dotació que cal al pressupost, però tampoc la vitalitat necessària en el desplegament de lleis i de reglaments als departaments corresponents.

Acabat l’acte, vaig decidir tornar a l’oficina de Besalú passant per Torroella i Vilamalla (per cert, tot i haver-hi la partida al pressupost, encara no em crec que es faci l’estació intermodal després de tants anys de retard). Mentre vaig anar fent camí em vaig fixar si en alguna gasolinera hi havia un carregador elèctric. No en vaig veure cap. Quan vaig arribar a Besalú encara tenia el 72% de la bateria, per a fer 315 km més. El cotxe havia consumit 12,6 kWh/100 km, un consum excel·lent, però no és raó per haver de fer la transició del cotxe elèctric sense punts de càrrega, amb les petrolieres frenant la col·locació de carregadors de potència i alentint la penetració del cotxe elèctric. La confusió amb això és monumental. Als llocs on el cotxe ha de romandre una, dues o tres hores, un punt de càrrega de 7 kW és suficient, per exemple en els aparcaments públics, o en els aparcaments dels restaurants. A les gasolineres, en canvi, els punts han de ser de potència de 25 o de 50 kW. Tots de pagament, per assegurar el manteniment. No cal complicar més el tema.

El problema és que no ens creiem el camí. I així, ni avancem en la modernització de l’administració de la Generalitat, ni millorem el país, ni fem pressió per obtenir els 20.000 milions espoliats, ni fem la transició energètica a la velocitat de 1.250 MW renovables anuals que cal fins al 2030. La traducció és que anem enrere, estem quedant despenjats respecte als països que fan els deures a tota velocitat.

No em canso d’explicar que la transició energètica no és només un camí ecològic, sostenible, per acontentar quatre activistes com jo. No; és l’únic camí per assolir una economia que mantingui l’estat del benestar. El creixement previst de l’1,7% serà zero quan hàgim descomptat els efectes de la inflació, i això continuarà durant els anys vinents. El resultat serà una pèrdua continuada de qualitat sanitària i d’ensenyament.

Per això no vaig compartir el to d’eufòria de la consellera, tot i que entenc que deu formar part de la seva obligació de transmetre optimisme a la societat i al sector financer. El risc és que els que tinguin problemes per superar els reptes d’aquest moment convuls entrin en una frustració contínua, que no entenguin res del que passa perquè el relat no els reflecteix a ells.

Subscriu-te per seguir llegint