Opinió

La «desoccidentalització» del món

A nivell popular, Heràclit d’Efes és conegut sobretot per la seva cèlebre declaració «Tot flueix, tot està en moviment i res no dura eternament. Per això no podem baixar dues vegades al mateix riu, doncs quan descendeixo al riu per segona vegada, ni el riu ni jo som els mateixos».

El context mundial en què estem immersos i que cada cop està més globalitzat, ens ofereix moltes vies per adonar-nos d’aquestes transformacions o canvis que des dels inicis de l’univers se succeeixen de manera contínua i permanent. Aquests canvis es donen tant a l’ésser humà com al seu entorn com a conseqüència de l’anomenada evolució natural, per l’acció de les forces socials i econòmiques o de la pròpia voluntat de les persones. A més, els continus avenços tecnològics fan que aquestes transformacions siguin cada cop més ràpides i nombroses. Als humans, ens cal identificar aquests canvis i adaptar-nos-hi. Si no ho fem i assumim la còmoda postura de que tot està «correcte» i no hi ha res a canviar ni millorar, ens condemnem a la marginació o a la extinció.

La actitud intel·ligent és veure la necessitat de canvi com un benefici i una oportunitat de millorar, no com una amenaça. Les institucions són l’expressió de les persones que les conformen i les fan funcionar i en conseqüència no escapen a aquesta realitat expressada fa milers d’anys pel savi d’Efes i que és d’absoluta actualitat. És de savis, doncs, adaptar-se i promoure els canvis cap a la recerca de la millora i el benestar, no només de les persones sinó també de les institucions. Aquests canvis i adaptacions els hem de fer responent als requeriments que actualment la modernitat i les noves exigències socials, econòmiques i ecològiques ens obliguen. Les noves pautes, siguin les que siguin, han de tenir com a objectiu fonamental, millorar la cohesió de la societat i fer que el benestar arribi a tots els sectors socials.

Un model hegemònic és per naturalesa inestable i abans o després apareixen altres centres de poder que qüestionen la posició de primacia de l’Estat o poder que el presideix. Vivim en un món complex i contradictori que ha passat d’un ordre internacional hegemònic a un altre multipolar. És a dir, a banda de les transformacions que això suposa, la transició entre dos móns molt diferents podria donar lloc a una gran revolució. A això cal afegir que la història, en el procés natural d’acceleració del canvi, està comprimint el temps i forçant les societats a processos d’adaptació de perfils darwinians. És obvi que a molts països els costarà acomodar-se en un context internacional tan fluctuant i imprevisible. Les generacions més joves, sempre que disposin d’una formació adequada, s’estan convertint en un capital geopolític. Després de cinc-cents anys de lideratge occidental del món, a les societats europees resultarà xocant comprovar com altres civilitzacions, les asiàtiques, van progressivament ocupant llocs de preeminència global, amb la inevitable promoció dels seus propis valors, interessos, cultures i civilitzacions. La «desoccidentalització» del món serà una combinació de les emergències del món no occidental, però també de les crisis pròpies a Europa.

Avui, els Estats europeus per ells mateixos ja no tenen massa crítica per fer front al repte de la «desoccidentalització». Són la part més vulnerable del bloc occidental (avui liderat pels EUA) davant de l’empenta i poder d’Àsia i especialment Xina, Japó, Corea i la Índia. En un ordre internacional on convergeixen la rivalitat entre les grans potències, la crisi del multilateralisme, la contraposició de sistemes de valors i la fluctuació dels equilibris de poder, la pau és el valor a protegir per excel·lència. Això exigeix una nova cultura internacional de coexistència. Els altres valors, essent com són també molt importants són dependents de que hi hagi pau i caldrà cultivar-los al si dels Estats. Cal tenir fe i esperança en la força de l’exemplaritat i no ens ha d’espantar lluitar perquè el millor de cada societat resisteixi les convulsions d’aquests temps i pugui transmetre’s a les generacions futures.

Catalunya i Espanya només podran tenir veu si, integrades a Europa, reclamen defensen i construeixen conjuntament amb la resta d’europeus, una Unió Europea ben integrada en la que els estats facin concessions de sobirania i fins i tot de les pròpies identitats en els àmbits de l’economia, diplomàcia, seguretat i defensa. Ho aconseguirem?

Subscriu-te per seguir llegint