La dictadura de la carona somrient

Em trobo en una oficina de lloguer de cotxes de Girona. Hi ha poc personal i molts clients. Així que faig la cua i espero que m’atenguin i que m’entreguin el meu cotxe. Com que ja he fet tot el tràmit per internet, hauria de ser senzill. D’això va internet, no? De buscar-se la vida, omplir paperassa i passar per l’oficina per recollir les claus. Però no és senzill. Hi ha assegurances pel mig, verificacions, clàusules. A més, he d’esperar més de mitja hora perquè m’atenguin.

L’empleat, un pobre mileurista que porta tot el dia darrere del taulell, amb cara de cremat, em fa el millor somriure. Em demana disculpes i m’ofereix un cafè o un got d’aigua. Intenta ser cordial tant sí com no, em pregunta d’on vinc, com em trobo. En el meu cas, que tinc el paper amb tot anotat, també l’endarrereixo i també faig que es formi cua per una ximpleria de la targeta. Ara per pagar qualsevol cosa cal esperar un codi que t’envien al mòbil. Com odio aquests mecanismes. El mòbil per a tot.

L’empleat em diu que em donarà un cotxe de gamma més alta. Jo que hagués llogat un Seat Eivissa dels 80 mentre em porti, i que havia buscat el més barat, ara em trobo amb un Mini Cooper nou, d’aquells que són una mica més grans i que al mercat ronden els 40 mil euros. Vaja, em dic, si al final esperar ha servit d’alguna cosa. Aleshores l’empleat em demana que, si us plau, quan li arribi l’enquesta de satifacció de client, que tindrà el seu nom, posi la carona somrient. Em fa certa gràcia. Pel fals que ha estat tot, malgrat que aquell pobre empleat no en té la culpa i l’únic que vol és que no li vingui amb històries el seu cap i anar a dormir tranquil a casa.

Si al final serà la dictadura de la carona somrient. Que per una banda no està tan malament, ja que hom paga per un servei. Però de l’altra fa que aquells empleats que ja deuen cobrar una misèria et facin l’onada si cal, així siguis un torracollons insolent que els faltes al respecte. Aleshores ja no em sembla tan bé, la carona. Que sí, li dic, que li posaré la carona. Per fi, l’home respira tranquil.

A Suècia, on visc part de l’any, les enquestes són la mar d’habituals, però no només a les empreses, sinó als tràmits que fas per a l’estat. Fins i tot quan fas la renda o la ITV et pregunten com de satisfet estàs. Tot ho té, és el futur. Un se sent més a prop de la carona enfadada però no amb el servei, sinó amb les preguntes constants.

Subscriu-te per seguir llegint