L’ANC i la divisió cap a la unitat

L'independentisme, des que es va estendre, ha tingut una premissa, primera i fonamental, que es resumeix en el concepte d'unitat. Simple, fàcil d'entendre i ràpid en propagar-se, ha servit al procés com no ho ha fet cap altre. La força estava representada per la unitat. Com més unitat, més possibilitats de triomfar i d'assolir l'ambiciós objectiu. La idea neix al principi de tota aquesta història i s'escenifica amb Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de Catalunya el 2015. Es tractava de demostrar que totes les forces independentistes anaven a una, sota un sol paraigua electoral on hi havia Convergència, Esquerra, Demòcrates de Catalunya i Moviment d'Esquerres i gaudia del suport de diverses organitzacions secessionistes, especialment les dues més fortes: ANC i Òmnium Cultural. No en va, les líders Carme Forcadell i Muriel Casals van renunciar als càrrecs a les entitats per ser els números dos i tres de la candidatura, respectivament. La CUP va ser convidada a participar-hi i finalment no en va formar part, tot i que el seu paper va ser fonamental amb posterioritat de cara a l'estabilitat parlamentària.

L'estratègia tenia molt d'efectisme, però no era real perquè quasi tots els que formaven part d'aquell conglomerat no pensaven en la globalitat, sinó que ho feien en la individualitat. ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, no volia presentar-se amb Artur Mas. En aquell moment, Esquerra ja pensava en el «sorpasso» a Convergència i no tenia gens de ganes de presentar una llista unitària. CDC també era conscient de la seva debilitat i volia evitar el que ambicionaven els republicans diluint-los en una candidatura «unitària». I si s'havia de decidir qui seria el candidat a president, no hi havia cap dubte que només podia ser del partit que havia guanyat les anteriors eleccions, o sigui CiU, o sigui Mas. Trampa genial que Esquerra es va veure obligada a acceptar, però que s'allunyava molt d'aquella unitat que es va representar.

De Junts pel Sí a la divisió

La tàctica va funcionar. Tothom pensava que la «unitat» era de debò i la falsa creença va ser un element imprescindible per mantenir ferma la promesa de la independència i el procés que l'havia de fer possible. I de la mateixa manera que Junts pel Sí va ser l'escenificació d'aquesta «unitat», hi ha diversos elements que evidencien tot el contrari. La història de Convergència n'és una: trencament de l'aliança amb Unió; canvi de nom per tapar la corrupció; expulsió del PDeCAT; i la bicefàlia a Junts entre famílies irreconciliables. La marxa de JxCat del Govern català o la creació de nous organismes com el Consell de la República, són altres exemples de la divisió.

Hi ha un altre element que el trobo especialment significatiu i que en el seu moment va passar més o menys desapercebut perquè el sentimentalisme va tapar la fredor de l'anàlisi. Jordi Cuixart, quan va verbalitzar la seva retirada de la presidència d'Òmnium, ho va fer amb una senzilla frase: «fa anys que diem que calen nous lideratges, ningú és imprescindible i tothom és important». Així anunciava, també, la fi del procés com s'havia entès fins a aquell moment i posava de manifest, una vegada més, que no tothom estava d'acord que les coses s'havien de fer d'una forma diferent de com s'havien desenvolupat. Els principals destinataris d'aquelles paraules es va fer l'orni. No el van entendre o van fer veure que no el sentien.

Dimissions a l'Assemblea

El darrer dels exemples és el que ha passat a l'Assemblea Nacional Catalana les darreres setmanes i que ha conclòs amb la dimissió de 13 membres del secretariat i l'obertura d'una crisi de difícil solució. Ni l'ANC ha estat cap capaç de mantenir la unitat, primer amb Òmnium, que ja fa temps que va deixar de seguir-li les passes, i ara internament, on la idea d'una llista cívica ha esclatat com una bomba de rellotgeria. Sigui aquesta la raó o només l'excusa, no deixen indiferent les paraules d'un dels dimissionaris i exvicepresident de l'entitat, Jordi Pesarrodona: «Soc partidari de la unitat absoluta de tot l'independentisme i, per tant, el meu pas al costat és precisament per continuar treballant per la unitat absoluta de l'independentisme». Dit d'una altra manera: dividits cap a la unitat.

Subscriu-te per seguir llegint