En la brega política es parla molt del canvi de posició del Govern espanyol sobre el Sàhara Occidental. Trobo a faltar un recordatori de quan realment Espanya va perdre el Sàhara i no va complir amb les seves obligacions internacionals d’impulsar la seva descolonització. Va ser l’últim acte maldestre del règim franquista. La discussió d’ara és bizantina i en molts sentits retòrica. Convé anar a l’origen del descosit.
El 21 d’agost del 1957, l’ambaixador del Marroc davant d’Espanya va presentar al ministre d’Afers Estrangers, Fernando María Castiella, la nota diplomàtica reclamant la retrocessió de Tarfaya però també d’Ifni, com a parts del territori nacional marroquí. El Govern espanyol no se’n va donar per assabentat i això va portar a una segona nota diplomàtica marroquina el 6 d’octubre exigint el lliurament dels territoris en disputa. El 25 de novembre l’enclavament d’Ifni va rebre un atac de l’Exèrcit d’Alliberament que els efectius militars espanyols van aconseguir repel·lir. L’atac es va saldar amb diversos morts. Al desembre els atacs es van estendre al Sàhara. El Govern de Rabat negava la seva participació en aquesta guerra no declarada alhora que demanava a les Nacions Unides la descolonització de Tarfaya i Ifni. En el moment que la inestabilitat va començar a afectar els interessos francesos a la zona, es va posar en marxa, el gener de 1958, una operació francoespanyola que va frenar les accions dels grups armats que actuaven a Ifni, Tarfaya i el Sàhara espanyol. L’1 d’abril del 1958 es van signar els acords de Cintra pels quals Espanya es retirava de la part sud del seu protectorat marroquí –la zona de Tarfaya- però retenia Ifni i el Sàhara, convertides en províncies espanyoles. Els acords de Cintra, la primera negociació del nou ministre Castiella en assumptes de les colònies africanes, no van ser aliens a la pressió de l’administració nord-americana sobre el Govern espanyol. Pel que fa al territori d’Ifni, el Marroc va aconseguir la seva retrocessió el 4 de gener de 1969 (Tractat de Fes).
El projecte de «Gran Marroc» formulat el 1956 es feia parcialment inviable amb la proclamació de la República Islàmica Independent de Mauritània l’octubre de 1960, amb l’aquiescència de França. El resultat de la Guerra de les Arenes (1963-1964) va suposar el manteniment de les fronteres entre Algèria i el Marroc. Davant aquest panorama, al projecte del «Gran Marroc» li quedava un únic potencial territori a annexar: el Sàhara Occidental. Avançats els anys 60, les potències colonials havien cedit a la descolonització de les seves possessions al nord d’Àfrica occidental. Així va passar amb les independències de Mauritània (1956), Tunísia (1956) i fins i tot Algèria (1962) després d’una guerra de vuit anys que impactà fortament en la identitat de la França moderna.
A la vista del context geopolític i de les pretensions marroquines, el Govern espanyol va viure una discussió dura entre l’opció d’impulsar la descolonització i el naixement d’un Sàhara Occidental independent, opció defensada per Castiella, i la subjecció del Sàhara Occidental a la sobirania plena d’Espanya com una nova província, opció defensada pel poderós Luis Carrero Blanco, subsecretari de la presidència del Govern, després vicepresident i president del Govern fins al seu assassinat. (Convé veure la pel·lícula El asesinato de Carrero Balnco, 2011) per entendre més bé l’atemptat.
El professor Juan Bautista Vilar assenyala els errors de l’opció que va adoptar el Govern espanyol: «La pretesa assimilació del territori colonial per la metròpoli mitjançant la seva provincialització va ser un error tàctic del totpoderós Luis Carrero Blanco, principal inspirador d’aquesta política, influït sens dubte per l’exemple portuguès, de la inviabilitat del qual donava aleshores un testimoni expressiu la cruenta guerra d’Algèria, país sotmès a un assaig semblant».
Als mateixos anys 60 van començar a brollar les primeres forces nacionalistes sahrauís que no van ser contingudes per les diferents fórmules d’administració semiautonòmica assajades des de Madrid. L’Organització Avançada d’Alliberament del Sàhara es va convertir el maig de 1973 en el Front Polisario (Front Popular d’Alliberament de Saguía el Hamra i Rio de Oro) que va iniciar immediatament accions bèl·liques contra objectius espanyols i marroquins».
Mentre el Govern espanyol mantenia que l’assumpte del Sàhara occidental era estrictament de política interior com a província més espanyola, el Marroc va perseguir des de l’inici de la seva independència la internacionalització del conflicte. Va aconseguir victòries en el seu propòsit: el 1964 l’Assemblea General de Nacions Unides va incorporar el territori del Sàhara Occidental i Ifni com a subjectes d’administració colonial i, per tant, de descolonització preceptiva. Segons la resolució de les Nacions Unides, Espanya va assolir cinc anys més tard la retrocessió d’Ifni (Tractat de Fes, 4 de gener de 1969) i un tàcit reconeixement internacional de ser Marroc part interessada en la qüestió del Sàhara.
La diplomàcia marroquina va mantenir la seva posició oficial de reclamació de la descolonització del Sàhara tot i que va mantenir en paral·lel canals informals de negociació per explorar l’opció del repartiment del Sàhara entre el Marroc i Mauritània, però també va mantenir converses en què va incorporar Algèria per garantir-li una sortida al mar Atlàntic. Totes aquestes fórmules no van arribar a cristal·litzar i Espanya es va mantenir invariable, a la línia de Carrero Blanco, malgrat la proposta de Castiella i el conjunt de memoràndums preparats des del Ministeri d’Afers Estrangers favorables a la descolonització. Per a Castiella, impulsar la descolonització del Sàhara Occidental seguint les resolucions de les Nacions Unides hauria donat una gran força a la diplomàcia espanyola en el propòsit de reintegrar Gibraltar a Espanya. Vist en perspectiva, l’opció Castiella era la sofisticada i la que tenia sentit polític i diplomàtic. Carrero Blanco i els interessos de la presidència del Govern li van barrar el pas. Va acabar malament. Ho veurem la setmana vinent.
