Opinió

Il·legalitats consentides i promogudes

El tema relatiu a l’entrada de persones d’un país a un altre i la permanència en el país d’arribada de manera irregular, o el que es diu vulgarment «sense papers», és una font permanent de problemes. Els diversos Estats i les seves legislacions, no sempre clares ni coherents, i per suposat molt sovint injustes, són un «caldo de cultiu» de corrupteles, discriminacions i arbitrarietats, en funció de la causa de l’entrada al país i de l’entitat de la persona que entra. Les fronteres són molt permeables pels capitals, però problemàtiques per a les persones. Canviar de país no es sol fer per caprici, sinó per necessitat, i precisament sembla que al voltant d’aquesta necessitat hi ha organitzacions mafioses que fan negoci a costa de persones absolutament indefenses i desprotegides.

Però el tema que m’ocupa és molt simple i de sentit comú, doncs, al meu entendre, és la nostra pròpia llei d’estrangeria la que facilita i promou situacions irregulars, que finalment se solucionen al cap de tres anys de residència irregular, o «sense papers». I m’explico: les normes reguladores del tractament de l’estrangeria preveuen una manera de regularitzar l’entrada i permanència irregular de les persones, si aquestes acrediten que porten tres o més anys al país. Però curiosament durant aquest temps, tres anys, no es permet a les mateixes poder treballar, o més ben dit, treballar legalment. Aquestes persones s’empadronen als nostres ajuntaments i i viuen o malviuen entre nosaltres, fins que superats els tres anys de residència irregular, per circumstàncies excepcionals d’arrelament, i complint determinats requisits, poden aconseguir la residència legal.

Aquesta previsió legal facilita i promou l’existència de treballs «clandestins», perquè les persones en situació «irregular» han de viure, s’han de guanyar la vida, i queden a mercè d’empresaris humanitaris, i d’altres que no tant, sempre al marge de la legalitat laboral i amb el temor corresponent, conscients de que qualsevol reclamació pot comportar la pèrdua del treball i la possible expulsió al seu país. És una manera de sobreviure acceptant condicions impròpies d’una societat socialment avançada i que fa proclames a favor de la dignitat humana, de la igualtat i de la justícia, oblidant que les proclames i declaracions de drets no s’han de quedar en el paper, sinó que cal fer-les realitat.

És un tema complex, però les lleis han de ser justes i coherents amb la finalitat que pretenen. No té sentit que per un costat es permeti la residència «irregular» durant tres anys als que han entrat «sense papers», deixant-los com a persones explotables, laboralment i socialment, i se’ls impedeixi guanyar-se la vida amb un treball legal i dignament remunerat, amb prohibició expressa. Falta molt per arribar a una societat justa i digna, que superant les limitacions i condicionants de les fronteres, afavoreixi la protecció dels que conformem la família humana.

Subscriu-te per seguir llegint