Victimisme a la carta

Cercar excuses és l’esport nacional, un hàbit ineludible, com la migdiada, el cafè o el menjar familiar dels diumenges. Consisteix, bàsicament, en el fet que la culpa sempre és de l’altre. És sens dubte la manera més fàcil d’amagar les mancances, els errors o els complexos. El futbol té en l’àrbitre l’excusa perfecta. Un equip perd o empata per la seva culpa, mai per un plantejament covard o conservador de l’entrenador, per un davanter que no fa un gol a l’arc de Sant Martí o un porter que no té la seva tarda. Que fàcil és assenyalar i evitar la necessària autocrítica, que passa a un discret segon pla (o ni tan sols existeix) en massa ocasions. L’Atlètic ho tenia clar quan Gil Manzano va mostrar a Correa la vermella directa per clavar un cop a Rudiger amb la pilota a uns quants metres: havia estat un altre parany al Santiago Bernabéu. Missatge de Diego Pablo Simeone en converència de premsa, piulada irònica, un altre tuit (aquesta vegada amb foto) i, finalment, la traca final, el comunicat/entrevista de Gil Marín en la web del club. Text dur en el qual llança frases contundents del tipus «sempre patim aquestes actuacions contra aquest equip per la pressió que exerceix al col·lectiu arbitral». El que s’ha dit, l’esport nacional.

El victimisme és l’aliment dels perdedors, d’aquells que són incapaços d’assumir que per créixer és millor actuar que criticar, dels quals no entenen que es millora corregint els errors i no mirant què fan o diuen els altres. El dolent del cas és que els fidels et compren aquest discurs sense ni tan sols parar-se a reflexionar. És fàcil. Dues declaracions i un parell de tuits són suficients per a crear un estat d’opinió favorable, sobretot dels teus. Així s’evita parlar d’un cop de colze que ha sortit a passejar alegrement o de jugar millor i acabar empatant. I si a més t’enfrontes al teu màxim rival, millor encara. Als de davant sempre els beneficien, sempre els perdonen aquesta targeta clara i, per descomptat, sempre els xiulen a favor un penal dubtós. 

En definitiva, que gran és aquest meravellós esport anomenat futbol on el sentiment s’imposa a la veritat i els colors del cor li guanyen a la raó. És igual el que passi, l’important és el que sents.

PD: Bravo per la reacció de Xavi Hernández. Amb el desastre d’ahir al camp de l’Almeria, el terrassenc podria haver buscat l’excusa de les baixes o del cansament, però no. «El pitjor partit de la temporada» va sentenciar l’entrenador del Barça. Autocrítica. És clar que sí. Així s’arreglen els problemes».