Una informació equivocada

Ningú no sap quin és el meu os trencat, ningú no sent la meva carn ni és testimoni del meu somni. Ningú no veu el crit mentre em mira als ulls.

En mitja hora has d’estar canviat i amb les cordes afinades. Surt a la sala, parla amb el bàrman i si hi ha una noia no li facis gaire cas perquè et donarà una informació equivocada. Tu només pensa en què has d’actuar. Diuen que a Jonàs se’l va empassar una balena però jo crec que aquest conte és fals i que se’l va empassar una cançó. Una cançó de Paul Simon que potser es diu Jonah.

No tinc cap raó per començar, ni per trencar la pell, ni per llaurar la terra. Només tinc dues mans, les meves dues mans. Sempre que he cregut en l’amor era una pista falsa. Sempre que he hagut d’actuar he pensat que seria l’última vegada. L’última vegada que sempre s’ha confós amb la següent, i amb l’altra.

Ningú no t’explica els seus somnis a la lleugera, tothom s’hi aferra, calor de dins contra el fred. De vegades et diuen que si fas tal cosa et faràs d’or, i tu de vegades has intentat fer-la, però sempre se t’ha empassat la mateixa cançó.

De vegades penso en tot el que vaig creure que faria, en tots els plans que creia que tenia, tots els llibres que estaven en blanc però que jo ja veia escrits fins al final i amb un sentit que se sostenia. Recordo les pàgines però no recordo el sentiment. Recordo alguna d’aquelles idees però no recordo què en vaig fer.

Ha estat un dia molt llarg, estic cansat i he de sortir d’aquest bar perquè si bec més tindré una nit massa estranya. Potser he begut massa però penso que no he begut massa. Porto pensant les dues coses aviat farà 20 anys. Sempre marxo tard, sempre hi ha algú que necessita riure, sempre hi ha alguna cosa que em dic a mi mateix, sempre hi ha una màquina que no funciona al fons d’una sala. Sempre sóc un altre i sempre sóc jo mateix. Ha estat un dia molt llarg i vull dir una cosa però no sé quina. Truco a un amic però no tinc forces per dir-li el que creia que li volia dir i quedo amb ell per sopar diumenge sabent que diumenge no podré sopar. No m’agrada abusar dels clixés ni de les paraules que no volen dir res. Sóc un home lent que baixa pel carrer amb una esma que no sé si en tindré prou per carregar el meu pes. Plou però no em preocupa que plogui i no hi ha res del que em vulgui queixar. Els fars dels cotxes il·luminen les gotes una a una de la pluja. En alguns portals hi dormen homes destrossats que no em semblen tan distants.

Era bonica com el cels de l’hemisferi sud el dia que la vaig conèixer. El dia que després de fer-ho per primer cop vaig arribar a casa, li vaig voler escriure una cançó. De tant que m’agradava vaig creure que podria, tot i que a mi no em surten mai cançons. Però només em van sortir unes quantes línies seguides, si era una cançó era una cançó sense música, com aviat ens vam quedar sense música tots dos. Havia d’arriscar-me així que vaig canviar-me el cor de costat, per intentar salvar-me. Tinc cor, de veritat, només vaig canviar-lo de costat perquè no sagnés tant.

Ara torno a casa cansat i sol i plovent i penso en què hauríem pogut ser. Són pensaments decadents i quan dic que m’he fet gran potser hauria de dir que m’he fet vell. L’amor és més fàcil quan és l’amor dels altres. En canvi la meva mort sempre m’ha resultat molt fàcil. Fàcil d’entendre-la, fàcil de parlar-hi, fàcil d’estimar-la. Fàcil de treure-la a passejar i de pensar en què he estat més feliç del que esperava i que no m’és tràgica sinó un descans la idea que arribi al final. Fàcil en aquestes nits difícils, la meva mort tan dòcil i que m’estima tant. Només em sabria greu morir-me perquè la meva filla seria per sempre una nena òrfena d’onze anys. I més amb el pare que jo sóc i que ocupo tant d’espai. De vegades l’hi faig broma i li dic que aprofiti molt les estones i que ho aprengui tot de seguida, perquè jo ja tinc ganes de retirar-me a descansar. Són bromes que no li fan cap gràcia, i de seguida les retiro per no amoïnar-la. També m’agrada, he de confessar-ho, encara que sigui una mica sinistre, i una mica vanitat, que la meva absència li causi tant d’espant.

Algunes nits com aquesta no sé gaire qui sóc i recordo totes les nits en què tampoc no vaig saber-ho gaire i vaig dubtar de si realment la meva vida tenia algun sentit i aconseguiria fer el que volia. Després el temps m’ha tractat bé, o per ser menys inexactes, m’ha tractat molt bé, m’ha allunyat com involuntàriament de tots els perills als que jo em vessava, i el mal que tenia dins l’ha convertit accions millors. Tenia mal dins tinc mal dins. Mal de dolent que al final una benvolença com caiguda –caiguda després– és capaç de transformar-lo en bé. Joan Pau II diria que és l’instint de Déu i jo no em sabria dir res més.

Ningú no em veu el crit mentre mirar els ulls i totes les vegades que he sortit a actuar han estat moltes més vegades que les que havia pensat. He perfeccionat tant la meva manera de caure que sembla un passatge més del relat, però encara en nits com aquesta el sentiment es desferma massa i no ho puc controlar.

He pujat i baixat de molts escenaris. Escrit una cosa i la contrària. He canviat d’opinió moltes vegades però sempre que he vist una noia m’he equivocat si li he fet cas.

Subscriu-te per seguir llegint