Les verdaderes ciutats

Després de la pandèmia vam pensar que les ciutats serien les grans perdedores d’aquesta crisi. Bàsicament per l’impacte econòmic que van haver de suportar durant dos anys, sobretot en l’àmbit comercial, gastronòmic i turístic, però també perquè el confinament va fer que molta gent valorés la possibilitat de viure en llocs amb més espai i amb més aire net. D’aquí que s’hagi produït un certa mobilitat residencial de les ciutats als pobles. Si mirem les dades de l’Idescat, certament el 2020 ha estat un punt d’inflexió pel que fa al creixement de les ciutats i la gran majoria van perdre població. Barcelona va perdre més de 28.000 veïns, l’Hospitalet uns 4.500, Girona 1.400, Tarragona 1.000, Terrassa 600, Lleida 400, Vic 315 o Figueres, 190. I el guany poblacional va ser per als municipis on hi ha molta segona residència de costa o muntanya o per a municipis petits d’arreu del país.

Quan ja fa un any que hem deixat enrere la pandèmia, la majoria de ciutats han tornat a guanyar població i no només això, sinó que el preus dels habitatges es troben en un rècord històric provocant l’expulsió d’una part de la població. Sobretot dels centres de les ciutats a municipis de l’entorn.

Certament, les ciutats no només no han estat les grans perdedores de les diferents crisis que s’han encavalcat sinó que en són les grans guanyadores. Una altra cosa són els ciutadans. I és que les ciutats són i seran més necessàries que mai.

El problema, però, és estructural. Encara veiem la ciutat com un ens basat en dos elements: el terme municipal i el padró. Dos conceptes que ens han ajudat durant molts anys a entendre què era i què no era ciutat però que al segle XXI, amb l’explosió de la mobilitat i la digitalització, ja no tenen sentit.

Les ciutats són molt més que això. Són espais de trobada i de generació d’activitat, d’economia, de cultura, de relacions socials i sobretot de serveis. Que tenen un origen en el terme municipal, en el nucli de la ciutat , però que van molt més enllà. La ciutat ja no és el que era, és molt més del que era.

Les ciutats avui en dia no són només les persones que hi resideixen de manera estable o les persones que hi estan empadronades. Les ciutats són sobretot les persones que les usen habitualment. I en aquest sentit, més enllà de que creixin o decreixin, la clau és el paper de node que juguen en un ecosistema econòmic i social. Segurament, podríem parlar d’àrees urbanes però també ens quedaríem curts.

Algú es pensa que els polígons industrials de Vilamalla, Fornells o Celrà existirien sense tenir una ciutat com Figueres o Girona al costat? Òbviament, no. És la indústria que generen aquestes ciutats que és impossible ubicar en el terme municipal i que s’instal·len a les poblacions de l’entorn.

Segurament, per entendre la ciutat real, més que el padró és molt més interessant fixar-nos en la població vinculada, que és la manera que s’utilitza per definir al volum de població que utilitza la ciutat de manera habitual. Això vol dir que hi viu, hi estudia, hi treballa o bé hi passa més de 14 nits a l’any de manera discontínua.

Si mirem la població vinculada, segons l’Idescat a l’any 2019 –abans de la pandèmia–, Girona tenia 102.000 residents i una població vinculada de 1.220.000 persones. Figueres, amb 47.000 habitants, tenia una població vinculada de 313.000 habitants. Olot, amb 35.000 habitants, la tenia de 138.000 i Vic, de 47.000 habitants, tenia una població vinculada de 168.000 persones.

El pes de les persones que usen habitualment la ciutat és, doncs, molt més gran que el seu pes oficial. Però tot i així, només amb la població vinculada també ens quedaríem curts per explicar el pes de les ciutats en la quotidianitat de la gent. Bàsicament perquè les ciutats són també els grans generadors de serveis a la població en general. Serveis administratius, judicials, mèdics, comercials, d’oci, turístic, etc.

Les ciutats avui són nodes poblacionals, de serveis, econòmics i socials. I el veritablement rellevant és la capacitat que tenen les ciutats per esdevenir nodes d’una xarxa de relacions viva i dinàmica. Com podem veure, algunes exerceixen aquest rol d’una manera molt clara i d’altres no. I el seu paper com a ciutat va més en aquest rol que en funció del nombre d’habitants.

Diàriament, hi ha molta gent que utilitza la ciutat sense sortir a les estadístiques i això comporta tot un seguit de beneficis però també tot un seguit de despeses que han d’assumir en bona part els empadronats i els negocis que hi estan establerts.

Dubto que tingui gaire sentit continuar avaluant el pes de les ciutats a través d’aquest model basat només en el padró i el terme municipal o haurem de buscar nous mecanismes no només per mesurar l’impacte i el rol de les ciutats, sinó també per compensar l’esforç econòmic que han de suportar per donar servei a molta més gent de la que consta en el seu padró. Jo estic convençut que aquest camí és inevitable. I que tard o d’hora s’haurà de plantejar. De fet, m’estranya que no estigui present en el debat públic.

Tot i això, jo proposo anar una mica més enllà. No només considerar què és una ciutat en funció de les persones que l’usin sinó també tenir en compte el sentiment de pertinença i la voluntat de ser. Molts veïns per molts motius han hagut de marxar a viure a l’entorn de la ciutat i cal trobar un concepte per definir aquests «ciutadans» que no hi viuen, però que la utilitzen i se’n senten part. Pot semblar una boutade, però conec a molta gent que viu en un poble o en un municipi dormitori de l’entorn de la ciutat, i que «pateix» per la ciutat. Que la viu intensament i que s’implica en el seu futur polític i/o econòmic. I això, d’una manera o una altra, també els fa ciutadans.

És hora de replantejar el concepte de ciutadania i adaptar-la a la ciutat real. No podem continuar donant l’esquena a una realitat que és evident, ni jugar amb unes regles del joc –padró i terme municipal– que ja no són útils per als nous temps.

Subscriu-te per seguir llegint