Despit

M’hi he resistit tant com he pogut, però al final acabaré caient. La gota que va vessar el got va ser l’estupefacció que em va provocar, fa uns dies, un comentari que vaig sentir a la ràdio. Al Versió Rac1 estaven parlant del tema, i crec que va ser en Toni Clapés que va dir que ja n’hi havia prou, que la cosa s’estava allargant massa i que potser començava a ser el moment de tancar-ho i passar pàgina. I aleshores va ser quan una de les seves col·laboradores, no sé quina, va deixar anar la frase: «Sou els homes que no viviu el despit com el vivim les dones!». Com? Em sembla que vaig agafar el boli per apuntar les paraules que acabava de sentir sense haver tancat la boca encara. Vaig rellegir el que havia escrit, i seguia amb la boca oberta. Què?

Corro al diccionari (vaja, al senyor Google) a buscar la definició de despit: «Irritació que causa el desdeny que algú mostra, la preferència que mostra a un altre». Ho busco també en castellà: «Mala voluntat nascuda en l’ànim per desenganys soferts en la consecució dels desitjos o en els esforços de la vanitat».

Que els homes no viuen el despit com les dones? El que em sembla més gros és que això fos dit com una defensa –més aviat, com una dignificació– de les dones. La incapacitat per entendre que les coses no són com nosaltres voldríem que fossin és digna d’elogiar? La ràbia que ens provoca que algú, qui sigui, prefereixi una altra persona, la que sigui, abans que a nosaltres és una virtut més femenina que masculina? De veritat?

Hi ha qui lliga el despit a l’amor, igual que la gelosia (si té gelosia és perquè t’estima molt, si sento despit és perquè t’he estimat molt), però a un amor malentès, possessiu, controlador i captiu. És evident que tots hem tingut emocions negatives. Els sentiments, les sensacions, són incontrolables, però sí que són moldejables i, fins a cert punt, domables –si s’hi posa una mica de voluntat, és clar–. I puc entendre que els homes i les dones expressem el que sentim de diferent manera, això també. Però en qualsevol cas, fer bandera d’un sentiment, per mi, tan lleig (encara que sigui inevitable) com el despit, em sobta. I fer-ne bandera per a les dones, m’indigna.

Senyores i senyors: l’amor és fantàstic i meravellós, però de vegades, moltes vegades, s’acaba. S’esvaeix. Se’n va. Desapareix. Ens agradi o no, és així. I no és culpa teva, ni meva, ni tan sols de la monotonia. Ni, clarament, tampoc de la tercera persona (si és que n’hi ha). Són coses que passen. T’enamores, et desenamores, potser t’enamores d’algú altre. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

I si resulta que ens deixen d’estimar, doncs bon vent i barca nova. Plorem el que necessitem plorar, perdonem el que faci falta, quedem-nos amb els bons records i aprenem a deixar anar. Oblidem-nos de voler passar factures i de carregar ressentiment contra ningú. Que acumular amargura, rancúnia i desamor és molt pesat. I tanta cançoneta ja cansa.

Subscriu-te per seguir llegint