Maire, el nostre peix de cada dia?

Temps era temps en el que les maires, les molles, les bruixes, les pelaies, la morralla en general eren els peixos més assequibles per a moltes famílies de rendes mitjanes o baixes. Això, ha canviat, i molt!

Desprès de les festes de Nadal a les peixateries urbanes i al petit mercat de peix (El Portal) de la Plaça dels dies Feiners de Blanes, el preu del quilo de maire s´ha mantingut ,dia rere dia, per damunt dels 15 euros. Una pujada que ha coincidit amb la veda biològica de les flotes d’arrossegament que estan fent gairebé totes confraries de la demarcació de Girona. Des de la passada primavera, però, venim pagant la maire «local» per sobre dels 12 euros quilo.

Aquesta última setmana, a la veda s’hi ha afegit el mal temps : un temporal de llevant que ha portat molt de vent, molta maror i menys pluja i menys neu de la que van anunciar els meteoròlegs. Les barques d’encerclament (que no fan veda) han restat, també, uns quants dies amarrades a port. Per tot plegat, els consumidors habituals de peix fresc no hem tingut cap altre opció que acostar-nos a la secció de peixateria d’alguna gran superfície per proveir-nos. I és clar, fins i tot sense voler, hem pogut establir comparacions.

La primera setmana de març en un dels nombrosos grans supermercats que «rodegen» Blanes per totes bandes, la maire estava marcada a 2,95 euros. O sigui que, pel quilo i mig que vaig comprar i compartir amb els meus nets, (avi, quina bona olor que fa aquest peix, em van dir mentre el fregia) no vaig arribar a pagar ni 5 euros! Feu números i podreu calcular que, pel cap baix, la mateixa compra en una peixateria «local» m’hagués costat 25 euros! Un 500% més! Algú em dirà, home, però no és el mateix! I jo li reconeixeré: no, no és el mateix. El gaudi que proporcionen uns tabancs (que és com anomenem les maires a Blanes) cuinats el mateix vespre que han estat pescats és imbatible. Però, li explicaré, li remarcaré, també, que la qualitat de la maire gallega que vaig comprar va resultar notable. No m’estranya: l’etiqueta explicitava amb exactitud, a més de la seva procedència, el dia de la seva pesca i desembarcament a la llotja. Vaig efectuar la compra i me’ls vaig menjar només 24-36 hores desprès d´haver sortit de l’aigua.

No crec que els armadors, patrons, pescadors... gallecs siguin uns sòmines, que venguin duros a quatre pessetes i que no mirin de guanyar-se la vida. Cap d’aquestes hipòtesi, en una feina tant dura com la dels mariners (els d’allà, els d’aquí i els de per tot arreu) tindria sentit. És per això que no entenc com a 1.000 quilometres de distància puguem comprar les seves captures cinc vegades més barates que les «locals»; que les de quilòmetre zero.

Heus aquí el miratge dels productes de quilòmetre zero i/o de proximitat! Més qualitat, més frescor i sobretot, donat que no comporten despeses de transport, més barats? Doncs, ja ho veuen, amb el tema de la maire «autòctona», res de res. Aquí, el que durant dècades havia estat «el peix nostre de cada dia» ha esdevingut, darrerament, un producte elitista.

Subscriu-te per seguir llegint