Quan Espanya va perdre el Sàhara, fa 43 anys (II)

Tot i que la descolonització dels territoris africans era pràcticament total a finals de la dècada dels 60 del segle passat, Espanya no va canviar de posició i va acceptar afrontar, amb gran lentitud, el procés de descolonització del Sàhara Occidental només a partir de 1974. A la tardor-hivern de 1975 la qüestió del Sàhara Occidental, internacionalitzada de manera eficaç per la diplomàcia marroquina, va assolir el seu punt crític. El dictamen ambivalent emès pel Tribunal de la Haia va donar peu a Hassan II, una vegada assegurats amplis suports internacionals (inclosos els de França i els Estats Units) per impulsar una política de forta pressió sobre Espanya a fi d’obtenir la transferència del territori. L’episodi més espectacular va ser l’anomenada Marxa verda de 350.000 voluntaris marroquins procedents de diferents punts del país i van traspassar la frontera del Sàhara amb la pretensió de procedir a la seva ocupació pacífica.

La Marxa Verda, iniciada el 6 de novembre de 1975, va ser possible gràcies a notables suports econòmics internacionals. La concentració i el desplaçament en 8.000 camions com a forma d’accelerar la marxa sobre el Sàhara va obtenir la solidaritat àrab i musulmana gairebé unànimes, i amb aportacions financeres d’importància procedents de països àrabs. Cal assenyalar que la monarquia alauita va calcular durant anys els passos a les seves ambicions sobre el Sàhara. La Marxa Verda es va iniciar pocs dies abans de la mort del Cap de l’Estat espanyol, Francisco Franco amb les estructures governamentals i els sectors del poder franquista centrades en la batalla del poder que s’apropava amb la mort de qui va governar amb mà de ferro el país per gairebé quatre dècades.

La reacció del Consell de Ministres del franquisme crepuscular va ser doble: per una banda portar el contenciós al Consell de Seguretat de les Nacions Unides per aparentar una disputa davant l’opinió pública i per altra banda negociar de manera secreta el lliurament dels territoris al Marroc i Mauritània en les millors condicions possibles pels interessos espanyols.

Pels Acords de Madrid de 14 de novembre de 1974, Espanya lliurava el control del territori del Sàhara Occidental conjuntament al Marroc i Mauritània. Espanya, en aquell moment, ignorava les resolucions de les Nacions Unides sobre la descolonització del Sàhara i les promeses d’autodeterminació fetes als seus habitants. Els Acords de Madrid donaven una protecció als interessos econòmics espanyols a la zona en forma de convenis preferents de pesca i la venda de la filial de l’Institut Nacional d’Indústria dedicada a l’explotació de fosfats. Molts dels acords no es van complir de manera completa.

La retirada espanyola va finalitzar el febrer del 1976 mentre el Marroc i Mauritània començaven l’ocupació del territori. També es va precipitar l’èxode massiu de la població sahrauí, 74.497 habitants segons el cens del 1974, (reagrupada a Tinduf, Algèria) i es procedia a la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Als fets consumats que van suposar la «Marxa Verda» i els seus efectes se li va sumar la decisió de donar forma jurídica a la retirada mitjançant els Acords de Madrid de novembre de 1975. Els acords internacionals es van convertir en la llei 4/1975 de 19 de novembre sobre descolonització del Sàhara. Es tracta d’una llei d’article únic amb el redactat següent:

«S’autoritza el Govern perquè realitzi els actes i adopti les mesures que calguin per dur a terme la descolonització del territori no autònom del Sàhara, salvaguardant els interessos espanyols.

El Govern donarà compte raonat de tot això a les Corts».

La disposició final única estableix que la llei entraria en vigor el mateix dia de la publicació. La llei va ser publicada al Butlletí Oficial de l’Estat el 20 de novembre de 1975, el mateix dia de la mort del dictador Francisco Franco. El tardofranquisme va cometre diversos errors al Sàhara Occidental en temps convulsos.

En resum: la Sàhara Occidental va perdre la viabilitat com a Estat independent per la deixadesa dels governants del tardofranquisme. Aquell va ser el punt culminant de desídia i negligència. Des d’aleshores, les aproximacions per canviar el descosit s’han mogut en un terreny diplomàtic teòric bastant poc fecund i en un munt de documents acadèmics que plantegen solucions que mai han format part dels programes electorals dels partits de Govern en l’Espanya diplomàtica. Per exemple, varis acadèmics han proposat la denuncia dels Acords de Madrid pels que es transferia la sobirania del Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània. Denunciar un tractat, en termes de relacions internacionals, significa retirar-se de l’acord, declarar la nul·litat de l’acord. Cap Govern democràtic espanyol ha valorat, ni de la manera més remota, declarar la nul·litat dels Acords de Madrid. Cap Govern vol dir que no ho han fet ni els socialistes ni els conservadors, ni PSOE ni PP, però tampoc ho ha plantejat el partit Unidas Podemos quan va firmar l’acord de govern de coalició el desembre de 2019 pel naixement del Govern de l’actual legislatura.

Tot plegat ens indica que les opcions del Sàhara d’esdevenir un Estat independent, la qual cosa segurament hauria estat una opció intel·ligent per la política exterior espanyola, es van evaporar fa més de quatre dècades. I que els qui han governat en els últims 43 anys no han tingut cap interès en rebobinar l’herència del franquisme. En bona mesura perquè era una declaració d’hostilitats a camp obert amb el Marroc. La llei de memòria històrica hauria estat un bon moment per assumir les responsabilitats de l’Estat espanyol en l’incompliment de les seves obligacions com a potencia descolonitzadora. Ara, les coses estan tal com s’han explicat. En aquest sentit, la carta del president del Govern espanyol manifestant que l’autonomia dintre del Marroc era l’opció més viable pel territori, suposa un gir en la retòrica diplomàtica –com han fet Estats Units, França i Alemanya– però poc en la possibilitat de canviar la realitats dels fets que durant dues setmanes hem explicat.

Subscriu-te per seguir llegint