Gràcies, Fernando

Quan Alonso va debutar a la Fórmula U, el ja molt llunyà 2001, Oscar Piastri, debutant al Mundial, no havia nascut. És una dada tan demolidora, tan increïble, que sembla impossible. Però ho és. Ahir, un 3 de març del 2023, 22 anys després d’aquella estrena amb Minardi, mitja Espanya, o més, estava pendent de la primera cursa del campionat d’un asturià de 41 anys amb ganes de més, de molt més. Allà hi havia els seguidors de tota la vida, els assidus, els esporàdics i els que no han vist una carrera a la seva vida. Tots plegats per veure si Fernando complia les expectatives creades. I vaja si ho va fer. Tercer, podi i felicitat desbordada. Un resultat espectacular.

Alonso va gaudir i ens va fer gaudir com en els vells temps, quan guanyava campionats o els barallava fins a l’últim revolt. Fernando, recordem-ho, va posar al mapa la F-1 a Espanya amb els dos mundials que va aconseguir el 2005 i el 2006 als comandaments de l’inoblidable Renault. Abans d’aquella gesta, es tractava d’un esport llunyà, d’acèrrims, en què només el duel Senna-Prost ens resultava atractiu. Per a Espanya, Fernando Alonso és a la Fórmula 1 el que Severiano Ballesteros al golf, Angel Nieto a les motos, Manolo Santana al tennis, Bahamontes al ciclisme o Paquito Fernández Ochoa a l’esquí: un pioner.

Més enllà dels seus èxits incontestables (dos mundials de F-1, un altre de resistència, guanyador a Daytona i Le Mans, participant al Dakar…), el que més m’impressiona d’Alonso és la seva cultura de l’esforç, la seva capacitat de resistència davant l’adversitat, la fortalesa per continuar intentant-ho amb totes les seves forces fins no poder més. Mai no s’ha rendit malgrat els mals que l’han assetjat des que era a Ferrari.

A l’escuderia italiana va vorejar el tercer Mundial amb els dits, però se li va resistir. Després va venir l’infern de McLaren, amb imatges icòniques com aquella assegut en una cadira al circuit, i més tard el fiasco d’Alpine i el famós pla. Però de cop i volta, quan molts el donaven per acabat, quan s’esperava un altre any anodí, Alonso torna a un podi amb un Aston Martin més que solvent i molt competitiu. És el premi per a algú que sempre ha cregut en ell mateix. I també una lliçó per a tothom: la feina i la il·lusió, al final, solen tenir recompensa.

Subscriu-te per seguir llegint