Opinió

«Lawfare» contra «grups objectivament identificables»

En una societat democràtica el poder legislatiu elabora les lleis i el poder judicial les aplica després d’interpretar-les. L’espai de la interpretació, que hauria de ser neutre, és un espai polític on els jutges juguen, vist que potser són independents, però no poden ser mai imparcials: fan part d’una determinada societat. Des d’una justícia unitària i uniformadora, res d’estrany que puguin ser rebregades les «minories ètniques i nacionals», com es deia abans, en temps de la Mater el magistra de Joan XXIII. Avui, en paraules del TJUE, les minories perseguides reben el nom de «grups objectivament identificables» (GOI), com és el dels independentistes catalans. Llegeixin el llibre Causa general, de Jordi Panyella.

Com s’explica aquest rebrec? Em referiré a dues teories, la de la Lawfare i la del «Dret Penal de l’Enemic» (DPE). La guerra judicial o Lawfare consisteix a utilitzar el sistema legal contra algú considerat «hostil», perjudicant-lo, deslegitimant-lo, fent-li perdre temps i diners, per tal d’obtenir una victòria contra els seus interessos de forma legal i planificada. Fou definida per John Carlson i Neville Thomas Yeomans el 1975 i estudiat per Charles J. Dunlap Jr., de la Universitat de Duke per al Carr Center of Human Rigths Policy. Els advocats de Lula de Silva i d’altres líders polítics sud-americans han denunciat que els processos judicials contra el seus defensats tenen una judicialització política, amb l’ús de la judicatura per castigar veus dissidents. El mateix han denunciat els advocats de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras.

La segona teoria és la de «Dret penal de l’enemic» (Feindstrafrecht) , concepte introduït i formulat el 1985 –nascut en un context de pugna contra el terrorisme–, per Günther Jakobs, jurista alemany i professor a la Universitat de Bonn, que oposa al «Dret penal del ciutadà» (Bürgerstrafrecht). Segons Jakobs, un acte penalment rellevant és un no reconeixement objectivat de la validesa normativa. En el dret penal ordinari, el del ciutadà normal, encara que sigui delinqüent, se’l pot jutjar i castigar; quan es converteix el ciutadà en un transgressor perillós per al sistema vigent esdevé «enemic», i aleshores cal deixar-lo fora de combat i, si convé eliminar-lo.

Aquesta figura té orígens en les tesis sobre amic/enemic del jurista nazi Carl Schmitt (1888 -1987), que sovintejà l’Espanya de Franco vist que la seva filla s’havia casat amb un espanyol i anava de bracet amb alguns dels seus juristes i ministres com Fraga Iribarne. Per a Schmitt, un enemic intern de l’Estat és també enemic de la societat i, per tant, com a mesura preventiva de la seguretat de l’Estat, no li pertoca cap dret; és una no-persona jurídica, perquè voluntàriament s’ha situat (o es vol situar intencionalment) a extramurs de la legalitat. Aquest dret penal de l’enemic (DPE) esclatà a Espanya de manera somorta amb Llei Mordassa, aprovada el 2015, que donava pràcticament carta blanca a la policia en la seva funció repressiva, i de manera explícita i radical el 16-X-2017, quan la jutgessa Carmen Lamela decretà la presó incondicional i sense fiança de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, tot acusant-los de sedició, tot i no haver realitzat cap acte violent. (Lamela per cert, acusà i empresonà Sandro Rossell, durant un any i nou mesos per pura lawfare, i obtingué el premi de ser ascendida al Tribunal Suprem). Per a certa cúpula judicial, els líders independentistes catalans, van deixar de ser ciutadans; eren «enemics» als quals calia aplicar un dret diferent. Per què Pablo Llarena condemnà els presos polítics per rebel·lió? Perquè en la figura hi anava implícita la presó preventiva. La rebel·lió va caure de l’acusació el 2019, però ningú no va retornar als interfectes els des de presó no legal ni es demanà cap responsabilitat a Llarena.

Amb la recent desaparició de la sedició del Codi Penal, calia revisar les dràstiques condemnes del 2019 als processats per l’1-O (indultats parcialment el 2021). Enmig del debat de la Llei dita del «Només Sí és Sí», i vist que els jutges sentenciaven a la baixa, a favor dels condemnats (seguint el principi de l’in dubio, pro reo, molts juristes tenien coll avall que s’aplicaria el mateix principi a la revisió de la sentència. Fins i tot alguns líders pensaven presentar-se a les futures eleccions. El principi ha estat un altre: «Si enemicum, reus est». No comptaven que la cúpula judicial espanyola, a més d’impartir justícia, davant del fet català que atempta contra la unitat d’Espanya, vol legislar i corregir el legislador. Si no, no s’entén que la interlocutòria del passat 13 de febrer del president de la Sala Penal del Tribunal Suprem Manuel Marchena atribueixi malversació a O. Junqueras, R. Romeva, J. Turull i D. Bassa, per poder-los deixar de 10 a 13 anys inhabilitats per a cap càrrec públic, i malgrat tenir la pena extingida acusi de desordres públics agreujats J. Cuixart i J.Sànchez, i de malversació a C. Forcadell, J. Forn i J. Rull.

Marchena no enganya ningú: «...la col·lectiva desobediència als requeriments del Constitucional o a les ordres dels agents que intentaven complir un mandat emanat de l’autoritat judicial», encara que van ser «més que un atemptat a la pau pública», no es poden emmarcar en el nou delicte de desordres agreujats; per tant, la reforma «ha generat un buit normatiu en què fets com els que van ser enjudiciats en la sentència que ara es revisa poden topar amb visibles esquerdes de tipicitat». En altres paraules, vist que el desordre sols es podrà castigar si hi ha violència, mentre que abans «també era punible quan simplement s’executava fora de les vies legals», diu als legisladors que ho han fet malament tot indicant als catalans les esquerdes per on fer una nova temptativa. Segons ell, amb la reforma, entre la rebel·lió i els desordres públics, s’ha creat «un espai intermedi que pot allotjar en el futur conductes greument atemptatòries al sistema constitucional». És a dir, la inobservança de la Constitució i l’incompliment de les resolucions judicials, si no van acompanyades de violència, no són punibles, cosa que sempre és bo de saber. Encara que, arribat el cas, ja s’inventaria la violència com fa en la interlocutòria per aplicar desordres públics a Sánchez i Cuixart. Quant a la malversació, tampoc no li agrada la reforma i rebutja entendre que només sigui punible amb multa l’ús de dinars públics per a altres fins públics, encara que no hagin anat a parar a la butxaca de ningú. Haver aplicat fons públics a la consulta «mai no es podrà considerar una aplicació pública diferent d’aquella a que estaven pressupostàriament adscrits aquests fons». Havia de justificar les inhabilitacions d’una manera o altra... (I donar doctrina a fiscalia per imputar Josep M. Jové i Lluís Salvadó com ho va fer el passat 17-II).

Subscriu-te per seguir llegint