Soroll i silenci

No fa massa dies, a les costes catalanes, hi havia un llevant força esverat. Les seves onades arribaven molt a prop de la carretera o a llocs inversemblants. Impressionava la seva força i so­bretot el seu soroll!. Ni us imagineu la fressa que fan les onades quan xoquen contra les roques. Un esclat de música penetrant i de vegades intimidant. Però com sempre, quan tu vius a un lloc que t’agrada, tot això ho admires més que no pas ho critiques. Acceptes la lògica de la naturalesa i és quan sents que tu en formes part. No parlaré de les incongruències humanes referent a edificar a llocs que no són lògics i per tant reben el seu «càstig» natural. I de cop, arriben les minves! O sigui, ara, vivim uns dies plens de tranquil·litat i especialment el nivell del mar és més baix que mai. Impressiona però el que et deixa més perplex, és el dia que no bufa gens de vent. Llavors, el silenci que perceps de tot l’ambient, et deixa bocabadat. Un regal de la terra que encara ens avisa que està viva.