Sobreviure en un món masculinitzat

Sempre m’ha agradat el futbol, des de petita sempre mirava partits, no hi havia any que a la carta als reis no hi demanés la pilota oficial de la lliga o a la samarreta del Barça. Una cosa que per mi era tan normal, com anar al camp a veure el Guíxols, per d’altres no ho era tant. De fet, la frase que més vegades m’han repetit en un camp de futbol és si m’hi he aficionat per acompanyar a la meva parella: «si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi!» m’han dit rient moltes vegades. Sí, perquè no tinc res més a fer jo que passar-me les tardes passant fred pels camps de futbol gironins seguint un equip tan sols per estar amb la meva parella, com si no tingués cap mena de personalitat. Però vaja, escoltant testimonis d’amigues i companyes que treballen en aquest àmbit, puc estar agraïda que no em diguessin coses molt pitjors.

Perquè sí, el món del futbol és majoritàriament d’homes i masclista, per més que cada dia Alexies, Aitanes i Megans lluitin incansablement per canviar-ho. Esportivament s’ha fet un pas endavant, però encara queda moltíssima feina: falten entrenadores, falten àrbitres, falten tècniques, falten preparadores físiques, i falten directives, presidentes, dones que dirigeixin, que es posin al capdavant dels clubs, que hi deixin la seva empremta, que facin sentir la seva veu.

Jo ho vaig fer, i tot i que en alguns moments d’aquests darrers tres anys ho hauria engegat tot a pastar fang, estic feliç d’haver fet el pas, de deixar el meu petit gra de sorra per enterrar d’una vegada per totes el tòpic que diu que el futbol és cosa de nois.

Subscriu-te per seguir llegint