Soroll i silenci

Una pregunta que ens formulem constantment davant d’ una societat que trontolla en valors és la de com eduquem als nostres adolescents. Doncs crec que hauríem de tenir en compte aquest fet ocorregut una nit de dissabte a Banyoles.

Al voltant de les dues de la matinada un grup de joves entre disset i divuit anys varen trobar un gos a la plaça Perpinyà, veient que estava sol varen decidir trucar a la policia perquè els ajudés. Després d’una petita conversa on l’agent va deixar caure que ja feia un parell de dies que l’ havien vist, els diu que si poden agafar-lo el portin a comissaria. Els nois aconsegueixen que el gos els segueixi entre jocs. En arribar els atén un agent, i de seguida en surt un altre que des de lluny mira si porta xip, sembla ser que no…. I ara ve el terrible desenllaç, la solució que els donen: deixeu-lo on l’heu trobat.

No em vull quedar callada davant d’aquests fets. Aquest és l’exemple del que fa un agent públic en un municipi que ja fa molts anys va aprovar una moció en contra del maltractament animal?

Hi ha un fet molt greu, que corca la convivència: el menyspreu respecte als qui vivim a Catalunya com a catalans. Aprendre una llengua estrangera sovint és una experiència divertida i emocionant, però per a alguns sembla ser una tortura. El mal és patir «xenoglosofòbia», esdevenir xenoglosofòbic. Aleshores sorgeix l’enveja, la burla, l’assetjament i, fins i tot, la violència de diversa mena.

Ningú vol ser homòfob, misogin o racista, oi? Però n’hi ha que ho són, i els cal suport. Doncs a qui té –per desconeixement o per adoctrinament ideològic– ansietat per una llengua que per a ell és estrangera, que això és el que significa la «parauleta», cal que l’ajudem. N’hi ha que pateixen una sensació de malestar, de preocupació, de nerviosisme i, fins i tot, de mala baba, quan senten o es troben amb la llengua catalana. No és gens bo.

Ser bilingüe o plurilingüe és enriquidor. Per a això cal ser valent, eixerit, persistent, i paga la pena. Ajudem-nos i ajudem-los: obrim la ment i la confiança, passet a passet, expressant-nos serenament, permetent correccions, veient la TV o escoltant la ràdio en català, llegint... i rient, rient molt.

No fa massa dies, a les costes catalanes, hi havia un llevant força esverat. Les seves onades arribaven molt a prop de la carretera o a llocs inversemblants. Impressionava la seva força i sobretot el seu soroll!. Ni us imagineu la fressa que fan les onades quan xoquen contra les roques. Un esclat de música penetrant i de vegades intimidant. Però com sempre, quan tu vius a un lloc que t’agrada, tot això ho admires més que no pas ho critiques. Acceptes la lògica de la naturalesa i és quan sents que tu en formes part. No parlaré de les incongruències humanes referent a edificar a llocs que no són lògics i per tant reben el seu «càstig» natural. I de cop, arriben les minves! O sigui, ara, vivim uns dies plens de tranquil·litat i especialment el nivell del mar és més baix que mai. Impressiona però el que et deixa més perplex, és el dia que no bufa gens de vent. Llavors, el silenci que perceps de tot l’ambient, et deixa bocabadat. Un regal de la terra que encara ens avisa que està viva.

Subscriu-te per seguir llegint