El desgast de demostrar-ho tot

Porto des que tinc ús de raó sentint la pressió d’haver de demostrar als altres allò que soc. Demostrar que soc vàlida, que en sé prou o que soc capaç. Les dones elogiem el camí que ens han obert aquelles que han vingut abans que nosaltres, però encara ens passem el dia demostrant-ho. Petites lluites, del dia a dia, que gairebé passen desapercebudes -i més encara pels homes-, però que suposen un gran desgast. 

Fa uns mesos, durant les Festes de Sant Narcís, després de dir a un noi que acabava de conèixer que era periodista i seguia el Girona, em va deixar anar “a veure, digues cinc jugadors del Girona, i d’aquesta temporada eh”. Si fos un noi, també m’ho hauria demanat? La pressió, de nou, de demostrar que en saps, perquè, per desgràcia, les noies que ens dediquem al periodisme esportiu encara som minoria. I qui ho fa, ha de fer front a insults a l’hora de narrar partits de futbol, opinions sobre la nostra aparença física, comentaris en to paternalista de companys de professió o, fins i tot, elogis -sense mala fe- de “que guapa estàs” i no pas “que bé ho fas” quan estàs davant d’una càmera. Com a dones, hem de demostrar el doble per guanyar-nos un lloc, en tots els àmbits, però encara més en un món que continua sent d’homes.

El món laboral no deixa de ser un reflex de la societat patriarcal en la qual vivim, que encara necessita celebrar actes com el 8M. No hem d’oblidar que a poc a poc, i demostrant dia rere dia, estem obrint camí a les dones del futur, de la mateixa manera que ho van fer per nosaltres les dones del passat, encara que pel camí hàgim de fer front al desgast de demostrar-ho tot.

Subscriu-te per seguir llegint