"A tu et tenim aquí perquè ets una quota"

«A tu et tenim aquí perquè ets una quota». Aquesta va ser la frase que em va escupir un home després d’haver anat a col·laborar en una tertúlia d’un programa radiofònic. Una col·laboració gratuïta, per més inri. L’home en qüestió ja s’havia encarregat de deixar-me clar que estava absolutament en contra de les quotes, però que es veia obligat a assumir-les per les directrius dels seus superiors. Suposo que els meus vint anys d’experiència en el periodisme, el meu doctorat en Comunicació o els coneixements que tenia sobre l’àmbit de la tertúlia no li van semblar suficients. Òbviament no vaig tornar-hi, i em vaig encarregar de repetir el seu comentari a totes les dones periodistes que vaig trobar, per si de cas rebien la perceptiva invitació.

La llei de paritat impulsada pel govern de Zapatero l’any 2007 va posar sobre la taula les «quotes» de les dones en política, obligant les candidatures electorals a comptar amb un 40% de dones. Una mesura que, lluny de semblar-me òptima (tothom vol ser reconegut pels seus mèrits i no per ser una quota), va contribuir a feminitzar la política, que bona falta li feia. 

Ara, Sánchez ha anunciat una nova llei de paritat per garantir la presència de dones tant en la política com en les grans empreses i col·legis professionals. Però ara ja no és temps de quotes. Si es vol involucrar les dones en càrrecs de responsabilitat, el que cal són més polítiques de conciliació laboral i familiar i, sobretot, un millor repartiment de les cures i les responsabilitats de la llar; una qüestió estructural que s’escapa de qualsevol regulació. Les últimes dades de l’INE deixen clar que les tasques domèstiques i de cures encara recauen majoritàriament sobre les dones, i mentre això no canviï, serà difícil aconseguir l’equitat professional. Per tant, més que quotes, ens cal més conciliació i més corresponsabilitat. 

Subscriu-te per seguir llegint