Les dones no han deixat mai de treballar

Quan penso en el 8 de març em venen al cap tres persones, totes dones, que per mi són l’exemple del que avui es reivindica. Em venen al cap les meves àvies, ambdues treballadores incansables, l’una en l’àmbit de la llar i de les cures i l’altra en el món rural, on va haver d’aprendre de ben petita el que volia dir passar gana i doblegar l’esquena treballant. De les meves àvies he après que la dona ha estat invisible en els aspectes que els ha interessat als homes, i he entès què significava ser dona setanta anys enrere. I si alguna cosa no quedava fora de l’equació era, sens dubte, el treball.

La tercera és la dona més treballadora que he conegut mai, que es va guanyar amb la suor del front cada moneda que aconseguia cuidant a tres nenes entremaliades que no li deixaven netejar en pau perquè sempre volien jugar. La seva feina va permetre portar pa als seus fills, i de rebot va alimentar d’amor el cor de tres criatures, ja adultes, que ara volen seguir el seu exemple d’honestedat, esforç i tendresa.

El 8 de març són elles. És no oblidar que les dones no han deixat mai, ni un segon, de treballar. Per homes, per nens, per avis, per elles mateixes, per uns objectius propis o ideals que volien acomplir, però sempre hi han sigut. Sempre s’han espavilat per trobar solucions, sense esperar que ningú els dediqués cap monument, tesi o llibre de text. Mirar cap a una altra banda és injust. Avui toca trencar el sostre de vidre, apartar el paternalisme, reivindicar salaris dignes i paritaris (sobretot a la nostra professió), i també lluitar contra la misogínia que ens pretén alliçonar sobre què pot fer una dona en l’àmbit laboral. Perquè la feina és una part essencial -evidentment que no l’única- del nostre dia a dia, i ens proporciona experiència, perícia, coneixements, independència i objectius.