Oscars

Aquesta setmana es lliuren els Oscars, aquests premis que sovint es menystenen amb vehemència i es converteixen en símptoma d’un problema molt profund però, igualment, any rere anys són comentats amb persistència pels mateixos que els critiquen. És comprensible aquesta reacció col·lectiva perquè són uns guardons que, si ets cinèfil, són part indissoluble del teu imaginari i d’alguna estranya manera te’ls sents com a propis. Quan comences a tenir percepció del cinema i de tot el que l’envolta, els Oscars són com una catarsi, perquè els dones categoria d’inapel·lables i te’ls imagines entregats per experts de coneixements inabastables que han estudiat cada pel·lícula amb una precisió quirúrgica. Després vas creixent i prens consciència dels matisos, dels amiguismes, dels nepotismes, de les taquilles i de les injustícies, t’adones que resulten infinitament més lleugers i aleatoris del que mai t’hauries imaginat. Per tant, aquells premis que veies com el clímax d’un any cinematogràfic els acabes transformant en una experiència gairebé kitsch que et permet reafirmar-te en els teus gustos, indignar-te molt amb els dels altres i comentar els detalls de la cerimònia amb esperit de verbena. Com tantes coses a la vida, els Oscars s’acaben relativitzant perquè perden mística, i a més els seus propis responsables han fet una gran feina devaluant-los i convertint-los més en un pou d’anècdotes que no en un acte de prestigi. Mireu els darrers anys, sense anar més lluny: el sobre equivocat i la bufetada d’un idiota són més recordats que no aquells moments en què es parla realment de cinema i d’aquelles i aquells que el fan possible. Ara bé, malgrat tot, som molts els que considerem que tant li fot si rellisquen amb les seves decisions, pateixen incidents perfectament evitables o es dediquen a fer números per perdre audiència. Els mirarem, fins i tot en directe, perquè ens encanta aquesta sensació, gairebé infantil, de veure les estrelles apareixent en un escenari i de participar a la celebració, artificiosa però al capdavall celebració, de les pel·lícules més reverenciades de l’any anterior. I ens tornarem a emprenyar, clamarem per les virtuts de les perdedores i ens emocionarem amb les guspires d’enginy; ens queixarem de la durada de la cerimònia, criticarem les irregularitats de guió i lamentarem la pèrdua d’hores de son per a una cosa que en el fons no ens canvia la vida. Però l’endemà, en tot cas, en parlarem amb qui ens vulgui escoltar i ja començarem a pensar en quines podrien ser les nominades de la propera edició. Aquesta és la gràcia que tenen: són un despropòsit en molts fronts, però el nostre despropòsit.

Subscriu-te per seguir llegint