No tot s’hi val per protestar

Fa mesos que els pagesos de Lleida es queixen de les destrosses que els conills provoquen a les collites: arbres rosegats, sistemes de reg malmesos, forats a terra. I mentre els animals campen a l’aire lliure -segons el darrer cens, a l’octubre hi havia 123 exemplars per quilòmetre quadrat, un 34% més que el 2021- i fan malbé conreus i infraestructures agrícoles, les granges tanquen. La caiguda del consum i l’increment exponencial dels costos de producció ha fet que, segons les dades del Cens Agrari de l’Idescat, Catalunya hagi passat de tenir unes 335.000 conilles mare en explotacions ramaderes l’any 2009 a tancar el 2020 amb 168.000. I el descens de granges va en la mateixa línia, ara en queden unes 400.

Fins aquí, tot bé. La pagesia reclama solucions a la superpoblació de conills i és ben lícit que ho faci, li va el negoci i el sistema de vida. Ara bé, la demanda perd tota la legitimitat quan aquesta reivindicació consisteix a llençar conills, vius, morts i moribunds, a les portes d’una administració pública. O d’on sigui.

Una cosa és sacrificar animals o evitar que es reprodueixin i l’altra maltractar-los i fer servir el seu patiment com a eina de pressió i de protesta. Fent-ho així, queda clar que els salvatges no només són els animals.

Subscriu-te per seguir llegint