La sortida del portal

Aquella bona gent no ho sospitava, però posaven els fonaments d’una activitat molt important. Eren cinc o sis i, passant el portal de casa, es varen arribar a la platja de Montgat. A la mateixa sorra funden la primera entitat excursionista catalana. No tenen local social, ni el suport de cap caixa d’estalvis. Per no tenir, no tenen ni festa el diumenge, així doncs no es poden dir diumengers. Era a finals del XIX i s’iniciava l’excursionisme, que des dels seus orígens presentava tres aspectes: científic, esportiu i associatiu, sobretot. Sortint d’excursió, als uns els entrava l’afecció a la botànica; les coses del clima entusiasmaven a altres, i així tot l’aparador d’aquest país anava captivant, i amb el temps l’excursionisme va donar catedràtics a la universitat. L’any 1904 arriba la festa dominical i l’excursionisme augmenta el poder de convocatòria a nivell popular. Aviat s’enregistren 300 entitats excursionistes a Catalunya.

Cap a la meitat del segle XX arriba el cotxe utilitari. El recordat Joan Capri ho explica genialment a La guerra del siscents. Tothom és diumenger, ara sí. Arriba l’afecció gastronòmica, potser accelerada, i també s’aprèn geografia: es puja al Sobirà, es descobreix on és Pujals dels Cavallers, es contempla el paisatge des de la barana del santuari del Far i s’hi descobreixen horitzons. El creixement de la fotografia i del vídeo també ajuden al coneixement del país. Però mai no és el mateix projectar un vídeo de la font Tornadissa, pujant al Puigsacalm, amb els seus contrallums ensucrats i les músiques de fons amb orquestres centreeuropees que un artista sap posar-hi, tot això no és el mateix que pujar per allà bufant i sortejant el fangueig orgànic, que per aquí han passat les vaques, i es nota.

D’aquella motorització en queda una marca a les muntanyes i és que els camins verament excursionistes, els que eren fressats –per dir-ho amb propietat– poden venir impossibles en no ser utilitzats i es perden. Es va fer impracticable pujar a la Salut de Sant Feliu de Pallerols, tant com baixar a la font d’en Lliure, a les muntanyes del santuari dels Àngels. També va ser un contratemps per l’excursionisme la desaparició del carrilet de Girona a Olot, que havia sigut tren i conservatori de música, quan els excursionistes aprenien les «cançons de muntanya» en aquells entranyables vagons de fusta, fins arribar al peu d’unes muntanyes generoses en paratges de gran categoria.

Actualment crida l’atenció el gran coneixement geogràfic entre els «diumengers», però es limita molt a l’aspecte gastronòmic de la qüestió. Distingir un roure d’un faig ja és demanar molt, i no parlem de saber llegir un mapa de l’Alpina, amb les seves corbes de nivell i saber entrar a una casa de pagès, sense espantar ningú, preguntant el camí de la font desitjada. També crida l’atenció que els gironins tenim el massís del Montseny molt oblidat. Les comarques de Girona el compartim amb les de Barcelona, territorialment parlant, però aquí no es fa cas del massís que és un compendi de belleses, atencions científiques, paisatges irrepetibles i moltes coses més.

Agrada voltar, descobrir llocs (restaurants) i parlar-ne després. Faria falta aprofitar aquest interès popular i fer una campanya especial de l’excursionisme humanístic, hereu d’aquell esperit de l’any 1876 que va fundar la primera entitat excursionista de Catalunya, amb tocs per escollir, tocs científics, esportius i sentimentals. Sap greu que alguna entitat nascuda en el seu temps com excursionista de primera hora hagi deixat penjades les xiruques, que havien sigut inseparables d’aquella gent que emprenien una sortida i sempre es feia inoblidable.

Subscriu-te per seguir llegint