Una història i dos llibres de periodistes

Fa unes setmanes vaig escoltar a primera hora del matí i mig endormiscat encara, una notícia a TV3 sobre una investigació periodística que relatava la suposada intervenció dels Estats Units en la voladura de tres dels quatre gasoductes del Nord Stream. Em va sorprendre, però no en vaig fer un cas especial. Sí que vaig aixecar les orelles uns dies més tard, quan la mateixa cadena informava de la polèmica i els dubtes generats a els EUA per aquella investigació, a causa de la fragilitat de la font, una sola i sense identificar, que segons la informació original tenia «coneixement directe» de l'operació. Una molt bona història periodística, una bomba informativa, un scoop que no va arribar ni a mig camí de tot això perquè quasi ningú se la creu. L'autor és un tot un periodista de raça: Seymour Hersh, premi Pulitzer el 1970 per una cobertura de la Guerra del Vietnam i antic reporter del New York Times, per qui va cobrir el Watergate, i del New Yorker, on va publicar les tortures de la CIA a Abu Ghraib.

En un article publicat a El País el 26 de febrer passat, María Antonia Sánchez-Vallejo explica en pèls i detalls la controvèrsia que ha aixecat Hersh al seu país i, amb el que vaig poder veure a la cadena de televisió catalana, també al nostre. El quid de la qüestió està en la forma d'exercir el periodisme, en com ha treballat el veterà periodista tota la vida i com aplica aquells sistemes i maneres de fer en l'actualitat. La gran història del periodisme d'investigació, la que va fer dimitir un president dels Estats Units, la que va posar el Washington Post al mapa del món també es va escriure, en part, gràcies a les fonts anònimes (especialment una), però hi havia molt més al darrere. Els periodistes, editors i la propietària del diari sostenien les informacions amb molts d'altres elements i per molt que algunes d'elles continguessin errors i es posessin en dubte, sabien que algun dia aquella veritat quedaria contrastada, com així va acabar essent.

Seymour Hersh potser té raó o potser la història que ha publicat és falsa. De moment, sembla que s'ha oblidat d'algunes coses bàsiques perquè la balança es decanta per la segona opció. El reporter no ha donat arguments sòlids més enllà d'una font anònima, encara que aquesta sigui coneixedora directa de l'operació. I no només té com a detractors els estaments oficials directament implicats -l'Administració sempre tendeix a negar els fets encara que s'aportin mil documents que els acreditin, posteriorment els matisa i finalment, si hi ha molta sort, n'admet una petita part-, sinó que bona part de la societat americana també se li ha girat en contra. Es tracta de la credibilitat i de si una informació és capaç de resistir el pes de la crítica.

Dos llibres. Aquesta història ha coincidit en el temps en la lectura de dos llibres escrits per tres periodistes gironins. Dos llibres que van de periodisme, de política, de crims i de com s'exercia aquesta professió fa uns anys i de com es fa ara. Dos llibres molt diferents, que no tenen res a veure un amb l'altre, però que contenen l'essència de l'ofici. Un d'ells és el de l'Albert Soler, cronista, opinador i entrevistador d'aquest diari i de Prensa Ibérica i que ha treballat anteriorment a La Vanguardia i El Punt. Amb estil mordaç, irònic, sarcàstic i crític (sobretot crític), Un botifler en la villa y corte (Península) destapa les vergonyes del processisme i d'alguns protagonistes que el van dirigir. Per fer-ho, el periodista viatja a Madrid, trepitja carrer, parla amb gent i el resultat diverteix a alguns i emprenya altres.

La segona obra és Sense càstig. Deu crims impunes (La Campana) dels periodistes Tura Soler, reportera d'El Punt-Avui, i Jordi Grau, president del Col·legi de Periodistes a Girona, que havia treballat a El Punt i a Diari de Girona. Deu relats, explicats des de punt de vista de la professió que exerceixen els autors i que demostren que les bones històries s'expliquen trepitjant carrer i tenint bones fonts, anònimes o no.

Subscriu-te per seguir llegint