Legislar sobre drets

En els estats democràtics les lleis que reconeixen drets de les persones solen venir per tres motius: 1) Hi ha un consens social molt ampli de la necessitat de protegir certs drets, 2) Hi ha una instància superior que ha legislat sobre això i 3) Es vol introduir un nou dret i aleshores crec que cal fer pedagogia, fins i tot posar una addicional que doni un període d’aplicació i un pla per fer que les persones s’hi adaptin. Un exemple del primer cas va ser la primera llei de divorci propiciada pel govern de la UCD de Suárez. Del segon un bon exemple són les lleis que obligaven a donar dades sobre els aliments als llocs de venda. A Alemanya hi havia un fort moviment que defensava tenir coneixement dels aliments que consumien: origen, composició, caducitat recomanada, etc. Això va fer que la UE legislés sobre el tema. A Espanya, sense aquesta preocupació, les dades dels aliments van arribar als llocs de venda per la legislació europea. Del tercer un exemple són les lleis de residus industrials. Una llei es pot proposar objectius que en el moment de redactar-la no es compleixen, pot definir uns objectius. En aquest supòsit la llei haurà de tenir un apartat proposant un pla d’implementació en que es detallin com arribar als objectius de la llei incloent mitjans i terminis per aconseguir-ho.

Les lleis que garanteixen drets, sobre tot els relacionats amb drets que xoquen amb la concepció catòlica, sempre han vingut de la mà de governs socialistes, i han tingut l’oposició de les dretes i de l’església. Això ja va passar amb la primera llei del divorci del 1981, promoguda per l’ala més progressista de l’UCD comandada per Fernández Ordóñez i aprovada pels progressistes d’UCD amb socialistes i comunistes contra l’ala demo-cristiana d’UCD i la dreta reaccionària. La llei posava traves considerables, cosa que va ser eliminada pel govern de Rodríguez Zapatero amb la llei del 2005 encara vigent. El matrimoni homosexual es va regular de la mà de Rodríguez Zapatero amb l’oposició de l’església i la dreta representada pel PP que va interposar un recurs d’inconstitucionalitat. El dret a l’avortament ha tingut un recorregut més llarg. La primera llei va ser aprovada el 1985 governant Felipe González. Era una llei de terminis que va ser modificada per fer-la més progressista pel govern de Rodríguez Zapatero. El PP hi va interposar recurs d’inconstitucionalitat resolt fa pocs dies a favor de la constitucionalitat de la llei.

En tot aquests casos la història s’ha repetit. L’esquerra i el moviment feminista proposen drets, la dreta crida però, en veure que té acceptació popular, excusant-se en què l’accepta el Constitucional, ho accepta. Però les darreres lleis del Ministeri d’Igualtat han canviat les coses. Per primer cop hi ha desavinences de fons en el moviment feminista i entre socialistes i la ministra Irene Montero.

Que la llei del «només sí és sí» té defectes i que ha tingut efectes no desitjats és evident. La responsabilitat recau en tot el govern i en els grups que varen votar favorablement però és obvi que sobretot recau en el Ministeri d’Igualtat del que és titular Irene Montero. Sobre la llei dues coses: 1) Innova en quant posa l’accent en el consentiment, cosa que em sembla encertat perquè és tracta d’un problema de respecte a les decisions de les persones (encara que hi hagi dificultats de traslladar això a un text legal), i 2) es discuteix els efectes no desitjats, les revisions de penes i, tot acceptant que pot produir inquietud social, em sembla que no es posa l’èmfasi on s’ha de posar.

A mi no em preocupa tant si la condemna és de 7 o 8 anys sinó la falta d’un pla d’acompanyament per rehabilitar els condemnats. El problema dels abusos, siguin amb violència o sense, és un problema de si una persona accepta que tots i totes tenim dret a ser respectats/des en les decisions que prenem i això no es resol amb sancions més dures. El fet que socialistes i Podem no hagin pogut consensuar una proposta comú és decebedor i tampoc ens han dit clarament on està el coll d’ampolla. Esperem trobin un punt d’acord o haurem de pensar que a cap dels dos els interessava trobar-lo.

Una altre cosa és la llei coneguda com la llei «trans» perquè aquesta llei ha dividit el feminisme en un tema tan sensible com és el canvi de gènere. Em sembla difícil de justificar que una persona als 16 anys, quan encara no té idea de qui és i de què vol ser, hagi de tenir carta blanca per anar a un jutjat i canviar de sexe sense més requisits. I ja no parlem si va acompanyat de tractament hormonal. Aquest tema hauria merescut més debat, potser s’hauria d’haver fet una llei menys agosarada, llei que sempre es podia reformar més endavant si se’n veia la necessitat. L’escriptor i periodista Antoni Puigvert apuntava que el debat es centra en què és «ser dona». Abanderades per la ministre Irene Montero, unes creuen que són dones les que «se senten dones» mentre altres creuen que dones són les que menstruen. Diu Puigvert, «no és una diferència menor; és essencial».

Per acabar una nota sobre el 8M. Una mirada enrere ens mostra l’enorme camí recorregut. Recordin com era la societat que molts vam viure de petits i comparin-la amb la d’avui. Queda molt camí per recórrer però és un camí d’educació i de pedagogia, les lleis poden ajudar però ha de ser un camí de convenciment, de que la societat pensi de veritat que tots i totes tenim els mateixos drets. Quan la societat impedeix que una persona doni tot el que pot donar de si qui està perdent el que aquesta persona podia haver fet és tota la societat. Quantes Marie Curie ens hem perdut?

Subscriu-te per seguir llegint