«Vaga a França? Però si jo no cobraré pensió»

Sense transport públic, amb totes les estacions de tren i autobusos desertes, piquets a les carreteres, fàbriques aturades, estudiants a casa i, sobretot, molta gent pels carrers de París i de la resta de principals ciutats. Aquest dimarts, França va viure la seva vaga general més seguida des de finals de la dècada dels vuitanta. En plena època de l’individualisme, milions de persones van sortir a protestar perquè el govern d’Emmanuel Macron ha decidit apujar l’edat mínima de jubilació de 62 a 64 anys, amb mínim de 42 cotitzats, per poder rebre el cent per cent de la pensió. I aquí? A pocs quilòmetres més al sud de la frontera, hi ha molta més resignació que protesta. «La pensió? Quan em toqui jubilar-me a mi, ja no es cobrarà res». Des del 19 de gener, els francesos han sortit sis cops al carrer contra la reforma de pensions. En quatre d’aquests sis cops, han mobilitzat més d’un milió de persones en les manifestacions. Aquí no cal, ja tenim clar que no cobrarem la pensió....

La fortalesa dels sindicats francesos marca la diferència. Però també el desgast d’una societat, la del sud dels Pirineus, que veu com el deteriorament del seu nivell de vida és cada cop més alarmant. Ja no és el lloc comú que «la classe mitjana està desapareixent». És que l’empobriment generalitzat de la població porta a una situació que, transitant a mig camí entre la desesperació i la resignació, porta preguntar-se «per què em parles de la pensió de jubilació, si el problema el tinc per arribar a final de mes». Aquest mes, no aquell març llunyà de l’any que n’haurà fet 64, 65 o 68 anys.

Si ni l’augment desbocat del tiquet de compra al supermercat, ni les constants pujades del cost del lloguer o la llum, ni veure com es dispara la quota de la hipoteca no ha fet sortir la gent en massa als carrers, per què ho haurien de fer les incerteses sobre la jubilació. Mentre els francesos paralitzen el país, aquí tots plegats demanem una altra canya al bar i, mentre un s’afanya a quedar-se amb l’última oliva o la darrera patata brava, l’altre pontifica amb aires d’economista que sap del que opina: «Quan em toqui jubilar-me a mi, ja no es cobrarà res».

Subscriu-te per seguir llegint