Opinió

Terres de frontera

Els conflictes congelats.- Geòrgia és una petita i bonica república caucàsica que aquesta setmana ha tornat a veure com s’inflamaven els seus carrers a compte de l’anomenada llei que volia controlar les entitats amb més del 20% de finançament estranger. La Geòrgia post soviètica va girar els ulls cap a occident i va voler abraçar la Unió Europea i la pertinença a l’OTAN. En els dos objectius duen dècades sense reeixir perquè les reformes a fer són extraordinàries. Els governants georgians buscaven la seva nova brúixola fins que va arribar una de les revolucions de colors que van suposar un increment de la influència dels Estats Units a la zona. Mikhaïl Saakaixvili era el governant vicari (proxy) que va arribar a declarar una guerra a la Federació Russa el 8 d’agost de 2008. En pocs dies, els territoris d’Abjsia i Osètia del Sud deixaven d’estar controlats pel govern central i passaven a ser governants per un governs només reconeguts –i finançats– per Moscou. He visitat diverses vegades el país, n’he vist la seva evolució. Recordo el cop que ens vam poder entrevistar amb Eduard Xevardnadze, que va ser el primer president de la Geòrgia independent però també l’últim ministre d’afers exteriors de la Unió Soviètica. Ens va rebre a la seva residència, no lluny del centre de la capital, que tenia parcialment llogada a les forces d’interposició de vigilaven les fronteres dels dos nous territoris sota influència russa ( i així poder viure amb una certa dignitat la seva retirada de l’escena pública).

L’exdirigent soviètic i referent de la Geòrgia independent sabia que les revolucions de colors que inflaven els ànims de la població, acabarien portant més mal que bé al seu país i a Ucraïna. Tenia una opinió negativa de Saakaixvili ( que va acabar perseguit per corrupció a Ucraïna on va ser anomenat governador d’Odessa, d’on també va haver de sortir corrents enfrontat amb els dirigents ucraïnesos). Aquell 8 del 8 de 2008 va començar l’esquerda que va acabar amb la inviabilitat d’una aliança estratègica entre Occident i la Federació Russa. Vista la situació d’invasió, ningú dubte del costat correcte en aquest conflicte. Però vivim una guerra per delegació que durarà temps i provocarà desgast. Compte amb l’evolució dels conflictes congelats: Transnístria, Abjasia i Osetia del Sud. L’alt Karabaj, un enclavament d’una minoria armènia en l’Azerbaitjan, acabarà trobant la fórmula d’un territori autònom dintre del país. Rússia, Turquia i Israel estan d’acord en aquesta evolució. I aprofitant que el gran protector d’Armènia, Rússia, està molt ocupada en el front d’Ucraïna, la restauració de la integritat territorial del veí caucàsic es pot produir la propera primavera.

Els inicis de la Guerra a Ucraïna.- La guerra –paraula que els mitjans de comunicació a Rússia tenen prohibit fer servir sota amenaça de presó– de Putin, va ser la reacció a l’amenaça imminent que podia representar Ucraïna per a Rússia? La resposta és no. Ucraïna no suposava cap perill immediat, nou, inesperat, que podria explicar el gir espectacular de Putin, un gir preparat, que no improvisat.

Hi ha hagut, per dir-ho de manera exagerada, una cosa semblant a un atemptat de Sarajevo 1914? I, encara que la seva Constitució així ho assumeix com a posició de principis, Ucraïna en el moment de l’inici de la guerra no havia sol·licitat formalment entrar a l’OTAN. Durant setmanes, sinó mesos, el president rus va negar sistemàticament les informacions promogudes per l’Administració Biden i els serveis d’intel·ligència dels Estats Units sobre la preparació de la guerra amb un pretext fals.

El diumenge 20 de febrer, el president Macron va proposar a Putin i Biden la celebració d’una reunió bilateral entre els dos presidents com a pas previ a una cimera sobre la seguretat a Europa. En un comunicat, l’Elisi va informar que tant l’un com l’altre havien acceptat la iniciativa de la trobada bilateral. Segons la informació francesa, el secretari d’Estat dels EUA, Antony Blinken, i el ministre d’Afers Estrangers de Rússia, Serguei Lavrov, havien d’abordar aquest assumpte el 24 de febrer.

Però el 21 de febrer, Putin va iniciar la invasió en dues fases. Primer, mitjançant l’entrada de tropes russes després de reconèixer les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk a la regió del Donbàs, al sud-est del país, i a les primeres hores del matí del 24, en llançar les seves tropes, avions i míssils –utilitzant com una de les seves plataformes Bielorússia– a tot Ucraïna. Una blitzkrieg, la guerra llampec a la Wermacht i a la Luftwaffe.

Era possible una negociació?.- Per què no es va impedir el què és la crònica d’una guerra anunciada amb mesos d’anticipació? Les condicions de negociació posades sobre la taula el desembre de 2021 per Putin eren bàsicament dues: abandonar el pla d’entrada d’Ucraïna a l’OTAN i acordar un tractat de seguretat bilateral entre Europa i Rússia que frenés l’expansió de l’OTAN cap a l’est. Totes dues van ser rebutjades pels Estats Units.

Podia ignorar Biden, els serveis d’intel·ligència i alts càrrecs de l’Administració dels quals ja anunciaven una invasió imminent, que aquest rebuig faria més llenya al foc? I, sobretot, ja que en teoria l’important és Ucraïna, és a dir, preservar tant el país com la vida dels seus ciutadans, feia més segura la situació del país –situat a 460 quilòmetres de Rússia (distància entre Lugansk i Voivograd) el rebuig llis i pla de les condicions de Putin?

Perquè aquí els que se la jugaven eren els ucraïnesos. Per què? Perquè tant Biden, que va evacuar l’Afganistan, com l’OTAN, van deixar clar meridianament que no enviarien tropes per defensar Ucraïna. En altres termes, es donava la paradoxa que l’OTAN, l’escut protector d’Ucraïna, estava dient a Putin que davant de la seva inminent invasió –asseguraven els serveis d’intel·ligència nord-americans i amb raó com es va poder veure el 24 de febrer– no resistirien amb soldats al costat d’un país que si bé no forma part de l’Aliança Atlàntica aspira en un futur sine die ser-ne part. Era possible un escenari diferent al d’una guerra per delegació.

Març de 2023 era el moment marcat per la República Popular de la Xina per desestabilitzar Taiwan. Els governants xinesos tenen els seus dubtes i posposen la decisió.

Subscriu-te per seguir llegint