Casos reals: lleis deficients

Una de les finalitats essencials de les normes i les lleis, per no dir la principal, és facilitar la solució dels problemes i conflictes que sorgeixen, inevitablement, en els diversos àmbits de la convivència social. Això exigeix que les lleis siguin clares i justes, breus i precises, i que els tribunals i jutges actuïn amb celeritat, honestedat i voluntat de contribuir a fer justícia. Una dita romana deia que en una república on hi ha massa lleis és una república corrupta. Una societat en la que el respecte a les normes és deficient, i en la que els jutges i tribunals no actuen amb prou celeritat i eficàcia, sol ser una societat malalta i, en certa manera, desprotegida en front dels abusos i de les injustícies. I per tal que cadascú dels lectors pugui extreure les seves conclusions, avui em limitaré a exposar uns fets que com a mínim posen de relleu la indefensió en que es troben alguns dels nostres conciutadans.

Però que cadascú faci el judici de valor que cregui oportú i les seves pròpies conclusions, avui em limito a exposar dos fets reals que posen en qüestió un greu problema social i que segurament és més un problema d’ordre públic, que no pas un problema judicial.

A una persona li han ocupat un pis de la seva propietat. Inicia els tràmits legals per desallotjar del seu pis els okupes. Al cap de més d’un any obté una sentència favorable. Ferma la sentència, acut al seu pis per procedir a revisar el que s’ha de reparar, però la sorpresa és que, quan intenta obrir, no pot. Obra la porta del pis una parella amb tres criatures darrera i li diuen que acaben de comprar el pis, però que no tenen escriptures. El propietari demana l’ajuda de la policia i, davant la situació, aquesta li diu que haurà de tornar al Jutjat, doncs aquests nous ocupes, o «propietaris» sui generis, no es podran fer fora sense una nova sentència, ja que són diferents dels anteriors ocupes. El propietari legal i real necessitava el lloguer per pagar altres compromisos. Els okupes tenien punxada la llum i l’aigua i no contribuïen per a res a les despeses de la comunitat.

Habitatge llogat, amb contracte. L’inquilí devia un any de lloguers, a raó de 350 euros mensuals. La propietària acut als tribunals i obté sentència de desnonament. Però quan va per recuperar l’ús del seu habitatge sorgeix una nova sorpresa: troba tres persones rellogades per part de l’inquilí desnonat, i li manifesten que ells pagaven 250 euros cadascú al referit inquilí, que cada mes passava a cobrar. Afortunadament per a la propietària, aquests rellogats s’ofereixen a pagar-li, a partir d’aquell moment, l’arrendament a ella.

Cal dir que cap dels dos propietaris són persones adinerades ni grans tenidors o banquers, sinó persones que amb sacrifici i esforç, estalviant per sobre de les seves possibilitats i amb la finalitat de no haver de demanar caritats alienes, havien adquirit un habitatge per tenir un complement a les seva esquifida pensió o salari.

Subscriu-te per seguir llegint