Els perdem dues vegades

Tenia la mirada perduda a l’infinit. Res del que passava al seu entorn li provocava cap estímul. No reconeixia les persones que l’envoltaven i ni tan sols es reconeixia ell mateix. No podia dir allò que pensava, perquè alguna cosa li impedia connectar les imatges que li venien al cap amb el que havia de dir. Els records el traslladaven a la seva infantesa, aquells anys en què se sentia protegit per la mare i el pare i jugava pels carrers amb altres vailets.

Ara tot el que veia li resultava estrany. No entenia el que li deien. Li parlaven de la dona i dels fills i no recordava haver-ne tingut mai. L’esposa no la veia perquè havia mort feia poc, segurament empesa per la tristor de veure al seu company, al seu amor, perdre’s en el no res. Els fills li semblaven persones molt més grans que ell i no els reconeixia. Si li preguntaven l’edat sempre responia vint-i-pocs. El temps s’havia aturat en una època més feliç que la d’ara.

La música l’estimulava. Les cançons de la seva època juvenil li feien canviar la cara. Els darrers mesos poques coses captaven la seva atenció, perquè la desconnexió neuronal no li permetia reaccionar als estímuls.

Algú va dir que els malalts d’Alzheimer els perds dues vegades; quan emmalalteixen i de mica en mica deixen de ser qui eren i quan moren. Els gerontòlegs coneixen el patiment d’aquests malalts i també dels seus familiars, sobretot dels que hi conviuen i dels que al final els han d’ingressar en un centre especialitzat perquè a casa ja és impossible donar-los les atencions que necessiten.

Al començament de la malaltia hi ha alguns indicis que produeixen una certa perplexitat i angoixa tant al pacient com als que l’envolten. Però a mesura que passa el temps i els símptomes són més clars, tothom veu que la malaltia acabarà guanyant.

Hi ha gent que ha tingut la fortuna de no conviure amb una malaltia degenerativa i demolidora com l’Alzheimer i alguns no poden ni arribar a sospitar el patiment que comporta per als malalts i els seus familiars més propers. És més, n’hi ha que són capaços de fer-ne befa, tal com s’ha vist aquests dies a Barcelona amb els cartells que van aparèixer amb el lema «Fora l’Alzheimer de Barcelona», amb la imatge d’Ernest Maragall i del seu germà, el president Pasqual Maragall, que com tothom sap té Alzheimer des de fa anys.

Les campanyes electorals acostumen a ser dures. Els atacs entre adversaris polítics sovintegen, però cal suposar que els cartells que es van penjar a Barcelona no formen part de cap campanya que provingui de partits polítics, sinó que només poden ser obra de persones indocumentades o perverses. Tot plegat, una ignomínia.

Afortunadament no aconseguiran el seu objectiu, si amb els cartells volien erosionar la figura del candidat Maragall a l’alcaldia de Barcelona, perquè si alguna cosa han provocat ha estat un rebuig unànime. Però han de saber que han fet mal a la família Maragall i també a tots aquells que han viscut en el seu entorn familiar una malaltia tan cruel.

Aquell malalt que tenia la mirada perduda ja no hi és, els seus el van perdre dues vegades, amb pena redoblada. Ara n’hi ha d’altres que, com el president Pasqual Maragall, no recorden el que van fer ni qui van ser.

Ells mereixen tot el respecte, l’estima i la cura de les seves famílies i del conjunt de la societat. Fa temps que no poden dir bicicleta, cullera, poma i que la seva vida s’ha perdut en una nebulosa, però continuen en la lluita per derrotar algun dia una malaltia demolidora.

Subscriu-te per seguir llegint