Opinió

La manipulació de l’art en pro del políticament correcte

El 4 de gener d’enguany vaig publicar un article sobre els excessos del políticament correcte. I com era previsible no trigarien gaire els inflexibles moralistes censors a aplicar-ho a la llengua parlada i escrita.

Cert que hi ha mots metzinosos que han de ser eliminats i quedar-se només en el museu del diccionari, com relíquies d’una realitat passada, que ens resulta vergonyosa, però abans era consentida perquè érem tan ingenus que no hi veiem la malícia.

Gràcies a la Laura Fanals que publicà un text al Diari de Girona vaig saber què intentava fer l’editorial catalana, no l’espanyola, ni la francesa, amb els llibres de l’escriptor Roald Dahl. També he llegit dos esplèndids articles sobre aquest tema, un de la Núria Cadenas a l’Ara i un altre d’en Pep Prieto, titulat Involució, en el diari que vostè ara té a les mans, ambdós insistien en l’abús capriciós i indiscriminat, moralista i paternalista, del políticament correcte perpetrat en alguns llibres.

Ara, l’editorial de Roald Dahl ha rectificat, però la seva intenció era reescriure l’obra original manipulant-la, canviant el sentit de les frases i neutralitzar la intenció de l’autor per adaptar-la a l’exigència desmesurada del que alguns volen imposar.

Volen alterar els llibres de Fleming, escrits entre el 1953 i el 1965, que tenen de protagonista a James Bond; en les pel·lícules es troben expressions xenòfobes i racistes que empra Sean Connery per referir-se als negres, els xinesos i els russos.

Si rastregem sense pietat, sense gens de respecte al context històric, la història de la literatura, de l’art en general, del cinema, dels llibres religiosos, haurem d’esborrar quantitat d’imatges i textos humiliants per les dones, per les altres ètnies, pel ben pensar i per l’ètica estandarditzada i aconseguirem unes obres asèptiques, tan insulses i avorrides, que ens ensopirem a la segona pàgina.

La censura implacable no permetrà veure l’esclavitud patida no sols pels negres, ni la cosificació de la dona convertida en objecte eròtic, malgrat que aquesta realitat ha estat present al llarg de la història de la humanitat. Ens avorrirem. Ens farà ser uns malfactors atès que segons Freud la violència visualitzada pot tenir un efecte catàrtic. Serem angelicals, però voldrem anar a l’infern a passar-ho bé.

De petits llegíem les sèries de còmic d’aventures del Capitán Trueno i les Azañas Bélicas, ara totes aquestes historietes no passarien el filtre de què es pot o no es pot dir per ser correctes. Perquè el Capitán Trueno mai va tenir un mot afable pels temibles Sarraïns, lladres dedicats al pillatge de les caravanes pel desert i del pirateig al mar, que entraven als nostres literals arrasant-ho tot i emportant-se les dones i els homes per ser venuts com esclaus.

A tots els nens se’ns va inculcar la idea que els moros eren perillosos, traïdors, infames i despietats amb els bons cristians.

Molts pintors i artistes, com escriptors per mor de la correcció haurien de sotmetre a la censura del botxí de les imatges indecoroses. No sé si se salvaria cap quadre de Francisco de Goya perquè són ofensius pels francesos en la sèrie de pintures de l’Aixecament del Dos de Maig i tracta a la dona com un ésser inferior, disponible sexualment pels homes. Alguns quadres de Picasso haurien de ser eliminats perquè va deshumanitzar-nos l’art, fins i tot va geometritzar les persones.

La vida secreta de les paraules és el verí que algunes porten a dins, van carregades de mala intenció, que trobem (no sempre) en la mateixa definició del mot (com és l’origen de la paraula sarraïns per alguns etimòlegs) o en els significats dels termes polisèmics, com és el cas d’un sentit de mesquita que significa: «mescla d’orins i matèries fecals per a adobar els horts».

Aquests termes s’encunyaren amb mala fe sabent molt bé el mal que feien i com aquest mal es transmetria de generació en generació a fi de perpetuar l’odi contra unes religions, cultures, països o ètnies. De petits els escoltem i s’endinsen en el cor i en el cap generant prejudicis; cal, un cop adults, aplicar l’autocrítica, ja que algunes creences sols contribueixen a fer impossible la convivència amb gent que no pensa com nosaltres. No és una qüestió exclusiva de la nostra llengua, tots els idiomes determinen a qui i a què estimar i a qui i a què menysprear.

Persones que no han tingut mai cap experiència directa amb els gitanos o amb els moros poden reaccionar hostilment quan els veuen, perquè els pares i els avis en malparlaven, fins empraven «gitano» o «moro» («xarnego» arrossegava antany una connotació més negativa que l’actual) per qualificar delinqüents i perdularis, gent de mala estofa, bruts, de malfiança, ordinaris i entabanadors, més falsos que «Mahoma», «Judes», els «jesuïtes», els jueus, els «marranos» (jueus conversos) i els gavatxos; aquí s’observa el concepte que tenen alguns dels jueus, dels musulmans o dels francesos.

Els polonesos desconeixen que el seu gentilici és un malnom per referir-se despectivament els catalans. Fa uns anys la Montserrat, convidada a formar part d’un jurat a la ciutat polonesa de Gdansk per triar la millor joia feta amb ambre, quan ho explicà no els agradà gens. El mot català a Grècia s’empra per designar la gent inhumana i tot per culpa de «La Venjança Catalana» perpetrada per Berenguer d’Entença.

Nelson Mandela escrigué: «Ningú neix odiant una altra persona pel color de la pell, pel seu origen o per la seva religió».

Subscriu-te per seguir llegint