Un rèquiem pel mòbil

L’any 1774 es publica Les cuites del jove Werther, una novel·la que Goethe en la seva vellesa mira de lluny com si no volgués recordar que conté un capítol dissortat de la seva joventut. El protagonista, Werther, viatja amb un amic al poble fictici de Wahlheim on coneix l’assossec de la vida camperola i una noia la bellesa de la qual el captiva a l’instant. Charlotte no el pot correspondre, no perquè hagi de cuidar els seus set germans orfes de mare, sinó perquè està compromesa amb un senyor més gran, l’Albert. El nostre jove es fa amic de la parella, confiant en una trencadissa que com és d’esperar no es produeix. El casament de Charlotte amb l’Albert el condemna a una pena infinita i a un atzucac existencial que el fa decidir per una opció avantguardista: molts anys després els guionistes davant una situació irresoluble eliminaran un dels protagonistes. Demana a Charlotte que li faci arribar les dues pistoles de l’Albert amb l’excusa que ha d’emprendre un viatge. Ella ho fa a contra cor. Els temors no estaven infundats.

La novel·la –que entusiasma a Napoleó Bonaparte fins el punt que li fa costat en les campanyes de conquesta per Europa, forma part del moviment Strung und Drang o tempesta i arravatament, l’antesala del romanticisme, una lloança al sentiment i un antídot contra la il·lustració alemanya– provoca la febre de Werther: molts joves es vesteixen com ho feia Werther i uns quaranta lectors inauguren el suïcidi per mimetisme amb el protagonista d’una obra literària. Goethe comenta al seu secretari que no és bo què hi hagi joves que en un moment de la seva vida pensin que la novel·la ha estat escrita per ells. En aquest context de joves atribolats apareix Friedrich Nicolai que escriu Les alegries del jove Werther. Albert sospita de les intencions del jove enamorat i li entrega les pistoles plenes de sang de pollastre, i amb un gest que recorda al de Rick a Casablanca que davant el dilema entre virtut i amor escull aquella, li cedeix a Charlotte.

Els the end amb petó de les pelis de Hollywood no ha estat mai cap novetat. Els primers pensadors en adonar-se que el relat de la humanitat no podia acabar bé n’escrigueren uns quants d’alternatius que tenien en comú la felicitat eterna pels humils de cor i el foc venjador pels malvats. Però a vegades les bones intencions no són suficients. Freud ens recorda la presència entre vestidors de Thanatos que representa la pulsió per deixar-se abrigar per la pau perpètua. Felicitem-nos que l’altra cara de la moneda, Eros, o la pulsió a viure a pesar de tot, tingui quasi sempre més bona mà. Sense abandonar lectures edificants, experts en Thanatos, que no hi ha dia que no donin la tabarra amb els seus sermons, creuen que Eva no enredà a Adam amb una poma, sinó amb un mòbil, però l’il·lús com no se’l podia menjar el llençà sense imaginar-se que la maqueta misteriosa, quan es fes realitat, significaria el final de trajecte de la humanitat. No acabo d’entendre perquè aquests mestretites afirmen que el mòbil el carrega el dimoni quan li haurien de besar els peus per servir-los en safata la resposta a la pregunta perquè s’extravia la joventut. L’ús sense treva del mòbil pot destarotar les nostres neurones exactament igual que cosir les orelles a la ràdio, enderiar-se amb sèries, la lectura indiscriminada de qualsevol artefacte enquadernat, el bombardeig informatiu o l’angoixa per arribar a finals de mes. Capítol a part és la influència del mòbil o d’una lectura pertorbadora en nois amb problemes de salut mental. Ens fixem en l’empenta i ens oblidem que el camí fins l’abisme ha estat llarg.

Subscriu-te per seguir llegint