Semblen persones normals

Semblen –o intenten semblar– persones normals. Com tu, com jo. Com qualsevol altre. Et saluden amablement, com si et coneguessin de tota la vida, encara que saps perfectament que no tenen ni la més remota idea de qui ets. I també saps perfectament que es pensen que tu, això, no ho saps. Són capaços de preguntar-te per la família amb interès genuí. He de confessar que, fa uns mesos, una em va demanar amb tanta convicció per la meva mare que vaig arribar a pensar que realment la coneixia. «Què fa, la mare? Ja veig per les fotos que penges que està estupenda!», em va dir, amb un somriure franc, abans d’afegir que li donés records. Al cap d’uns dies, vaig pensar-hi i vaig trucar a la mama per preguntar-li si realment es coneixien. «Jo? A aquesta? No, de res! Vaja, sé qui és, però no hi he parlat mai». Ja no m’enredarà més.

En determinats moments fins i tot es permeten llicències –fer broma, un cop de colze, una picada d’ullet, un rodolar d’ulls– que impliquen una complicitat, una confiança, pròpia d’un amic. Ens volen fer creure que són com nosaltres, que estan al nostre costat, que tenen els nostres problemes. Però no s’adonen que no es poden deslliurar de la seva ombra, i la seva ombra continua mirant-nos per damunt de l’espatlla, continua tirant-se enrere quan se’ns acosten molt, continua arrufant el seu nas invisible quan ens fan una encaixada o dos petons. Fixa-t’hi bé. Si coincideixes amb algun d’ells en una trobada social, acabaran parlant en un apartat amb... amb qui? Només amb tres tipus de persones: altres com ells, persones amb algun tipus d’influència o personatges carismàtics. Amb persones a qui la seva ombra no evita. Al contrari, s’hi arramba. Creen petites rotllanes d’elegits a les quals queda clar que no t’hi pots afegir. O veus a algú que ho provi?

Tenen altres característiques comunes. Els agrada escoltar-se: els encanta tenir la paraula i allargar-se en el temps, i no s’adonen que el que diuen, en el 90% dels casos, no importa a ningú més que a ells. Es pensen que són el centre del món: la seva presència és un regal que cal agrair amb privilegis que la resta de mortals no tenim. Són impuntuals: arriben tard massa, sovint, sense cap mena de respecte pel temps de les persones que ens veiem obligades a esperar-los (perquè CAL esperar-los, sempre). Són ubics (o quasi): en un sol dia poden assistir a set o vuit actes a llocs molt allunyats entre si (segurament en molts només hi apareixeran en el moment just de la foto: d’això se’n diu ser al lloc just en el moment oportú).

Però te n’has trobat mai a algun agafant un mitja distància? O remenant roba en una parada del mercat? N’has vist mai cap a la cua del súper amb el carro ple d’ofertes? O mirant els preus de la carta del restaurant abans d’entrar-hi? Te’ls imagines calculant quant hauran d’estalviar cada mes per poder-se’n anar de vacances, o fins quan hauran d’anar encara amb el mateix cotxe abans no se’l puguin canviar? Ah, no, calla. Que ells tenen xofer.

Subscriu-te per seguir llegint