Tamames com a metàfora de la transició

Durant l’antifranquisme i la transició hi havia un gran problema de fons, els seus protagonistes s’havien socialitzat i havien après dels referents franquistes de la societat i de la política. No en sabien més. Només aquells, poquíssima gent, que eren de famílies molt riques podien anar a estudiar a França, Anglaterra o als EUA. Així doncs el bagatge cultural i polític que tenien era força lamentable. Tots aquells que els haurien de fer de mestres o havien mort a la guerra o s’havien exiliat. Ho explicava bé Albert Camus, el gran amic de Catalunya i de l’Espanya republicana, el que va rebutjar la Legió d’Honor però que quan va rebre el Premi Nobel va anar-hi amb l’Orden de la Liberación que li va donar el govern espanyol a l’exili l’any 1949. Va escriure: «Els governs de les democràcies, siguin les que siguin, estan demostrant, en aquest cas particular, que ignoren on es troben les seves veritables elits. Estan en aquests camps infectes». Efectivament, els mestres estaven als camps de concentració francesos o nazis. Així doncs, els militants antifranquistes es movien en una societat descerebrada pel franquisme com deia Manuel Vázquez Montalbán i sense referents d’esquerres, sense mestres laics.

I ells han copiat aquesta malaurada manera de fer. No han estat mestres de la generació posterior, no han creat escola. No han volgut. Han estat egoistes fins al final. Les generacions posteriors han hagut de buscar-se referents a les palpentes i quan s’han adonat que els referents estaven a l’exili ja havien mort tots. El resultat és que la generació de la transició ha estat una generació que ha envellit molt, molt malament. Quasi tots els líders s’han acabat fent d’extrema dreta o simplement de dretes: Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Paco Frutos, Joaquín Leguina, Josep Borrell, Cristina Alberdi, Francisco Vázquez, Emilio García-Page, Guillermo Fernández Vara, etc., etc. Costarà trobar a algun dirigent d’esquerres de la transició que ara ho continuï essent.

Una hipòtesi és que una gran part de dirigents de l’esquerra d’aquells dies en realitat eren fills de vencedors. Una altra és que simplement han envellit molt però que molt malament. La major part, a més, han tingut com a horitzó de vida el de fer-se rics. Una cosa molt poc d’esquerres.

Ramón Tamames és un d’aquests i exemplifica molt bé aquesta falta de generositat d’aquesta generació, té 89 anys i encara pensa que els joves estan en deute amb ell. Com trobem a faltar a Ernest Lluch! O a un altre home com Helmut Schmidt de l’SPD alemany. Gent que van tornar a la universitat, tenien fascinació per la lectura i la cultura i que mai es van sentir atrets pels diners. No sé de quina manera podem revertir aquesta trampa que ens ha fet la història. Però hi hauríem de pensar. Com diria José Antonio Labordeta...

Subscriu-te per seguir llegint