El Barça

Els seré sincer: no soc futbolero, però als quinze anys feia cròniques des del camp de futbol de Sant Feliu de Guíxols quan l’ADGuíxols jugava a Tercera Divisió nacional al costat del Girona. Contradictori? Doncs algunes miques sí, però com que també vaig jugar a futbol al pati del col·legi La Salle, al camp de Vistalegre i al carrer dels Metges quan la meva infància, doncs què volen que els digui? De fet això ho havien fet generacions senceres i van seguir les immediatament següents. Qui no ha jugat a futbol? Diria que ho ha fet quasi bé tothom. Aquests petits fets biogràfics, tanmateix, no tenen perquè portar-me a aturar la meva vida quan juga el Barça o ho fan altres equips. Ras i curt: no soc futboler, però no per això em deixo portar cap a la crítica negativa respecte de l’afició que milions de persones tenen per a l’esport inventat ves a saber per qui i en quin temps, i reglat per primera vegada per Ebenezer Cobb Morley des de la seva taverna, quan va organitzar la primera lligueta de clubs anglesos.

Amb tot, no és d’això del que volia parlar, però –coses de l’edat– em sembla que m’he anat a explicar contes a la vora de la llar. Em centro per dir que el Barça ja no és més que un club; de fet, comença a ser menys que un club. O, alternativament, que ha arribat a la meta que dibuixaran els seus presidents Narcís de Carreras i Agustí Montal, el primer quan ho va proclamar al bell mig d’un discurs i el segon quan ho va fer servir de lema electoral. Pel mig, en Manuel Vázquez Montalbán amb el seu himne. Dic que ja no és més que un club des de quan fou assaltat democràticament per joves professionals del què fos i molt amics de saber en diners. Aquests deixaren enrere l’empenta dels empresaris industrials, els valors que li lliurà el seu fundador, el suís Hans-Max Gamper Haessig, més conegut per Joan Gamper, arraconat com un bust des de l’etapa dels presidents Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart.A Núñez, l’home que més patrimoni ha llegat ningú al FC Barcelona gràcies a l’excel·lent gestió feta des de la seva presidència, mai els «senyors de Barcelona» no li varen perdonar que no hagués nascut a Catalunya, que fos un xarnego i que es dediqués, endemés, al negoci de la construcció.

Aquells valors, dic, s’han anat fonent poc a poc sense que cap interessat alcés la veu. Això també forma part de la particular rendició de Breda de la classe alta barcelonina i la seva substitució per la «cultura del pelotazo», que és la que avui és practica majoritàriament, tot i que la veritable arribà quan l’incendi del Liceu: esbandida dels fills dels burgesos, arribada de l’Estat per a reconstruir-lo (amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona) i preservació del Cercle del Liceu, club privat d’estil anglès, fundat l’any 1947, per salvar el millor de cadascuna de les famílies vingudes a menys. En Gamper ho havia patit molt abans: tot i ésser abandonat pels socis, fou qui salvaguardà al Barça. Pitjor ho va passar el president Josep Suñol, llavors diputat a les Corts per ERC, afusellat per les tropes d’en Francisco Franco als afores de la vila de Guadarrama, a l’altura del quilòmetre cinquanta de la carretera a La Corunya, amb cinquanta mil pessetes a la butxaca per lliurar-les a l’exèrcit republicà.

El Barça, deia, ja no és més que un club per haver llençat per la finestra els seus valors de sempre i haver posat a la presidència (i a les directives) gent gandula i aprofitada. No hi poso noms, però més d’un també els té vostè al cap. Al seu costat, també tinc presents molts directius que l’han servit lleialment. Però, renoi, el Barça ja no és el mateix que fou. Si resseguíssim la seva història fins l’arribada dels arramblistes, podríem observar una línia de continuïtat: la de país, que va ser la impregnada per en Gamper. Al seu costat, una altra: la de ser la viva imatge del què és el país, Catalunya. Això amb democràcia i amb dictadura. Diu molt del club i de la gent que l’envolta i el segueix. Aquesta sempre ha sabut adaptar-se a la realitat política de tots els passatges catalans. Tal mateix que un mimetisme: un camuflatge d’impacte. És per això que he deixat dit abans que potser menys que un club és un club que ha arribat a la seva meta. Ha traspassat la frontera mental, confortable a cadascú per intangible, ambigua i vaporosa, del ésser més que un club per esdevenir la imatge precisa de l’estat d’ànim del conjunt del nostre país. És aleshores, quan passa la frontera de la indeterminació o de l’equívoc, quan es veu tal com és: un club econòmicament en hores baixes que precisa de la venda d’una mena de bonus o el nom tècnic-enganyador que vulguin per entreveure la llum canvi d’endeutar-se encara més per demà, que ha fet dispendis (compra-venda de jugadors) en els quals s’hi ha deixat la cartera sense exigir responsabilitats, i que ara mateix, trobant-se de boca en boca l’afer Negreira i sense cap mena d’explicació donada pel president Joan Laporta, excepció feta d’un bord intent d’enderrocar el mur que separa el senyorívol del matonisme, que és la seva antítesis. El club ha deixat de cotitzar a la borsa futbolística mundial perquè no té qui el compri. Ha perdut la reputació i l’ànima se l’ha venut al diable.

Com es troben el Barça, els seus socis i els seus seguidors? Dispensin: com Catalunya després del procés cap a enlloc. Erma, vençuda i amb poques ganes per viure. La meva amiga Pilar Rahola hi veu la mà assassina de Madrid, i ben segur que en això no es trobarà sola; però jo hi veig una fissió nuclear fallida per ineptitud pròpia que ha merescut l’aplaudiment massiu del més gran número de babaus que mai ha conegut el món sencer, començant per la premsa esportiva de Barcelona. Això sí, sense la dignitat de tot samurai quan sap que s’ha posat en una ratonera: fer-se l’harakiri amb el seppuku. Fins i tot per arribar a fer això cal ser abans honorable.

Subscriu-te per seguir llegint