L’hidrogen verd: un gran engany

L’altre dia parlàvem en aquest mateix espai de la temptació de fer marxa enrere en la transició energètica i en les polítiques de canvi climàtic. Em queixava que les forces que podríem emmarcar dins del concepte Business as Usual no volen cedir ni un mil·límetre. El nostre present ens mostra dia rere dia aquestes friccions: aquesta mateixa setmana hem vist, de nou, com dos economistes de renom –el Dr. Mas Colell i el Dr. Miquel Puig– frenen el relat de la transició. Què és el que deien aquests dos economistes? Que no cal canviar el paisatge català perquè es pot continuar important l’energia de fora com s’ha vingut fent fins ara. Visió lloable si no tingués conseqüències importants.

L’energia té un trilema que tothom sap que cal complir: ha de ser sobirana (no depenent de tercers països), ha de ser sostenible (amb un objectiu de CO2 zero l’any 2050) i ha de ser assequible per a l’economia. Des de fa anys ens hem enfilat en un tren de debats, fent prospeccions de cap on havia d’anar aquesta transició. Aquest treball s’ha concentrat en un document de l’Institut Català d’Energia, on uns tècnics han redactat durant anys el PROENCAT: prospectiva energètica de Catalunya.

Què diu la projecció? Que ara tenim una energia primària (la que entra al sistema) de 295 TWh i que a l’any 2050 aquesta serà de 120 TWh, un descens del 59% en consum d’energia. I això es farà en base a introduir generació renovable massiva, la tecnologia a les cases amb aïllament i bomba de calor, la mobilitat amb cotxe, camió i tren elèctrics, electrificant el calor a les empreses, introduint biomassa, biogàs i hidrogen en certs casos, inserint la Intel·ligència artificial sobretot a l’administració, i disminuint la proteïna animal. Aquest camí tenia com a complement una pedagogia que havia de canviar els hàbits i conducta de la societat, esdevenint més frugal.

Però als pronunciaments contraris per part de personalitats reputades aquesta setmana he presenciat també com un membre del govern qüestiona en un acte públic els propis fonaments d’aquesta prospectiva plasmada al document oficial PROENCAT. Donat que al polígon petroquímic de Tarragona es necessita hidrogen per substituir petroli com a matèria primera per a fabricar química orgànica, s’ha posat en marxa a Tarragona el Centre Català per la descarbonització, amb un pressupost de 5 milions d’euros. Tothom esperava que aquest hidrogen verd es produiria amb energia renovable. Però sorprenentment el Govern ha començat ja a admetre que l’hidrogen podria venir del nord d’Àfrica, de l’Orient Mitjà, de Mauritània o d’Austràlia.

Dir que es pot resoldre l’equilibri energètic amb hidrogen importat és com donar senyal al mercat que no cal que ens angoixem amb lluites sobre on situar els parcs fotovoltaics o eòlics. És com dir a tothom: no cal que us preocupeu, tot continuarà igual; indústries, no cal que feu esforços perquè ja substituirem el gas per hidrogen de vés a saber on; camions, no us preocupeu, tindreu hidrogen enlloc de gasoil; Barcelona, no patiu, sereu un hub d’hidrogen i els vostres cicles combinats funcionaran amb ell. No cal que ningú adapti el consum o les tecnologies, perquè tot funcionarà igual que fins ara.

Aquesta defensa pública i explícita del Business as Usual té un petit problema: l’economia potser no ho aguantarà. Portar hidrogen d’Àfrica pot tenir un preu de 100 €/MWh. Si Barcelona ha de produir electricitat amb aquest recurs, el preu elèctric serà de 211 €/MWh. L’àrea metropolitana de Barcelona té un consum d’electricitat de 18,4 TWh, la qual cosa implica que, si enlloc de fer-ho amb opció renovable es fa important hidrogen, l’economia catalana patirà un sobrecost de 2.400 milions d’euros només per alimentar la metròpoli prescindint de la generació renovable de quilòmetre zero. Amb aquest pla, ens podem trobar que l’energia primària de Catalunya només millori de forma insignificant, mantenint bona part de la baixa eficiència elèctrica actual i millorant lleugerament la mobilitat.

No és responsable donar el senyal que hi haurà hidrogen que vindrà de més enllà per resoldre la transició, atès que la ciutadania i el teixit productiu ho entendrà com que no cal fer cap esforç ni adaptació cultural. A nivell professional, fa com a mínim tres anys que treballo per trobar solucions per substituir per complet el gas natural, desenvolupant tecnologies a partir de biomassa i, ara que ja estic arribant al final, la temptació de dir, «bé, esperaré que arribi l’hidrogen, no cal que m’esforci», és cada vegada més potent. La desincentivació a les empreses per fer projectes de descarbonització és total.

Encara queda una última derivada. Com que pot ser que l’arribada del manà hidrogen no coincideixi amb les necessitats de la petroquímica amb el temps, es comença a sospitar que el Govern apostarà per prolongar la vida útil de les centrals nuclears per produir hidrogen. La hipòtesi ara mateix és que bona part de l’electricitat vindrà d’Aragó, la substitució del gas natural vindrà en vaixell des d’Àfrica amb hidrogen, i les nostres indústries continuaran deslocalitzant-se a Aragó i a País Valencià per millors facilitats burocràtiques en permisos. És la repetició de la deslocalització dels anys 1990 cap a Xina, però ara cap a les regions veïnes.

Per tot això em sento enganyat. Ja podem cridar que la velocitat en renovables és només un terç de la que hauria de ser, perquè sembla que qui està dissenyant l’esquema de futur ha decidit que no val la pena patir més enfrontaments amb el territori. Per fer veure que es treballa s’ha engegat el Plater, una pla de consens amb els municipis, amb una partida pressupostaria de 37 milions que servirà enguany per posar enginyers a cada comarca. Ells han de fer el consens amb els alcaldes, per veure on col·locar plantes renovables. Això ens porta a que el pla estarà al 2024 per executar al 2025, quan el pla hidrogen estigui més clar.

Com diu una activista francesa, «vaig comprendre que estàvem arribant a la fi d’un sistema de societat, de paradigma, que ens obliga a inventar una nova manera de viure junts. Coneixem les solucions, només ens falta una única cosa: el desig d’actuar». Seguint per aquest camí, continuarem depenent de tercers països, ens empobrirem, frenarem el relat de canvi i perdrem novament indústria perquè la nostra administració és la més garantista i lenta del món.

Potser el model hidrogen no podrà tenir la implantació que vol qui ho té al cap, però només el fet d’haver-ho dit, comporta un fre de tal magnitud que és d’una irresponsabilitat extrema.

Subscriu-te per seguir llegint