Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Xuclà

La tifarada de la carretera Besalú-Cornellà de Terri

"Els errors de planificació es paguen molt cars. En primer lloc perquè amb els nostres impostos s’està fent aquesta immensa cafrada"

Un tram de la C-66

Fa força dècades que molts olotins iniciàrem una lluita per la dignificació de les comunicacions de la comarca. Ara fa 25 anys, Olot era l’única ciutat de més de 25.000 habitants (ara en te 38.716) capital de comarca que no estava comunicada per una autovia o autopista, per una via ràpida. Hi havia clarament dos fronts de millora i de treball: aconseguir l’autovia Olot-Girona i aconseguir els túnels de Bracons.

La batalla pels túnels de Bracons es va lliurar clarament a la redacció del programa electoral de CiU de les eleccions al Parlament de Catalunya del 1995. Vaig ser present a la conversa on es va convèncer el president Jordi Pujol de fer l’obra. Si després els governs tripartits dels presidents Pasqual Maragall i José Montilla havien d’haver fet l’obra desdoblada o no, és una discussió a la qual ara no entro al detall. Recordo el dia de la inauguració de l’obra dels túnels, durant la presidència de José Montilla, i com de contents estàvem d’haver aconseguit que Osona i Garrotxa estiguessin connectades de manera òptima i que s’obrís una nova via (sense peatge) als garrotxins per anar a Barcelona.

Em centro avui en l’objectiu que moltes persones vam compartir: autovia Olot-Girona. Vull recordar aquí Ramon Sala i Canadell, Pere Macias i els alcaldes de tots els colors polítics que ha tingut la comarca. Els Jocs Olímpics de 1992 ja ens havien portat la bona notícia de la connexió per autovia entre l’autopista AP-7 i Banyoles.

Hi havia una gran assignatura pendent que era superar la circulació tortuosa per dins de Castellfollit de la Roca i aconseguir superar el congost amb uns túnels. La ciutadania d’aquell moment volia sobretot superar el coll d’ampolla que era Castellfollit. La resta del trajecte que enllaçava els pobles de la ruta cap a Figueres, la N-260, continuaven sense variants, en molts casos (la primera variant la va ser, els anys 80 del segle passat, la de Sant Jaume de Llierca).

El Partit Popular va guanyar amb una majoria relativa dèbil les eleccions generals del 1996. La possibilitat que CiU i PNB pactin un acord d’investidura amb els conservadors espanyols va haver de superar moltes resistències i recels. Va arribar l’acord, conegut com el Pacte del Majèstic. En termes d’acord polític i mirat amb perspectiva, va ser un acord substanciós. Lògicament també va tenir les concrecions territorials. L’equip del Grup Parlamentari de CiU a Madrid va posar una ambiciosa autovia Olot-Figueres a la llista d’obres indispensables. Ho va vetllar especialment Josep López de Lerma, cap de llista i portaveu adjunt del grup i van tancar la negociació a peu de carretera, Castellfollit, Joaquim Molins i Rodrigo Rato. L’obra, d’una gran complexitat, va ser una realitat en un període de temps breu en què es va anar per feina: pactada l’abril de 1996, entrava en servei l’autovia Olot-Besalú el 2 de juliol de 2003. L’autovia havia de continuar (encara és als plans del Ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana) fins a Figueres. Va ser un pas de gegant per la normalització de les comunicacions de la Garrotxa. També recordo el dia de la inauguració de l’autovia. En aquella legislatura el PP havia tret diputat per Girona, Jordi de Joan, i no acabava d’entendre les fotos que ens fèiem, com criatures, a Ramon Sala, a Pere Macías i servidor i com ens guardàvem els records de l’acte. Era un dia històric, la culminació d’una llarga batalla en la que hi va ajudar molt la societat civil (tant al Túnel de Bracons com a l’autovia Olot-Besalú).

A començaments de segle ja pensàvem en tancar el cercle del tram pendent. Autovia Girona-Banyoles, autovia Olot-Besalú, fets o en marxa. Era de calaix que calia afrontar l’últim tram pendent: l’autovia Cornellà de Terri-Besalú. Hi havia voluntat de planificar bé les coses. Parlo de fa tants anys que Carles Llorens era el delegat del Govern de la Generalitat a les comarques gironines (ho va ser del 1999 al començament del 2004). Em va cridar al seu despatx i em va ensenyar el projecte constructiu de l’autovia Cornellà de Terri-Besalú, dependent del Govern català. Carretera desdoblada amb uns túnels a Fares. Fins i tot estava programada la construcció en dues fases per fer més assumible el cost econòmic. Semblava que estàvem fent les coses bé i que teníem a tocar l’objectiu que Olot deixés de ser l’única capital de comarca de més de 25.000 habitants del país a la qual no es podia arribar en autovia o autopista. Van arribar els dos governs tripartits i el projecte va quedar al calaix (encara hi és i es pot trobar) quan va esclatar la crisi econòmica del 2008. Va quedar al calaix però mai es va descartar, en aquells governs, fer l’autovia pendent.

Sortits de la crisi de 2008-2012, es va tornar a parlar de l’obra pendent. Vaig insistir, em sentia deutor d’aquella lluita començada feia tants anys. En una conversa clau amb la persona que va prendre la decisió tifarada a la que ara ens afrontem, em va dir: «Fer una autovia serien uns quants anys i no tallaríem ‘nosaltres’ la cinta. Farem una millora amb un tercer carril i llestos». Vaig sortir molt emprenyat de la conversa. S’havia perdut la sensibilitat i el múscul de l’anomenat lobby garrotxí per aconseguir fer les obres pendents ben fetes. Van passar els anys i veig amb estupor que algun equip d’enginyers, amb el vist i plau dels responsables polítics, es van fumar moltes substàncies perjudicials i al·lucinògenes per acabar dissenyant una carretera d’anar a buscar les criatures a l’escola en zona urbana altament poblada: rotondes, vies estretes, barreres de ciment per anar en processó, carrils d’acceleració encara més curts i impossibles d’utilitzar. Una monstruositat. Un error històric, una tifarada monumental, un error de planificació que sembla un insult al sofert usuari del trajecte Girona-Olot. Autovia per començar, autovia per acabar i al mig, una via pròpia de Piccadilly Circus per anar a 30 per hora. Irritant.

Els errors de planificació es paguen molt cars. En primer lloc perquè amb els nostres impostos s’està fent aquesta immensa cafrada. I s’haurà de pagar doblement perquè no han de passar anys sense desmuntar aquesta estupidesa i fer les coses ben fetes. Pels qui hem tingut l’honor de tenir responsabilitats polítiques i hem sortit d’escena, sempre recomano practicar un cert silenci perquè només qui ha estat a la cuina sap de les dificultats del que per altres pot semblar fàcil. Però en aquest cas, l’error no té justificació i per això ho dic en veu alta. I també hi tenen molta responsabilitat els alcaldes dels municipis implicats que s’han deixat col·locar aquesta mona de pasqua. Nervi i criteri!

Compartir l'article

stats