Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Lluís Busquets i Grabulosa

Catalanofòbia als Goya?

He estat un cinèfil empedreït fins al punt d’exhaurir la cartellera de Barcelona. A Itàlia, gairebé per hobby, em vaig treure el carnet de crític cinematogràfic al Centro Internazionale dello Spettacolo e della Comunicazione Sociale. Res d’estrany que faci travesses per mi mateix dels Gaudí, dels Goya i dels Òscars. Abans de començar la transmissió televisiva de la Gala dels Goya, vaig pronosticar a la meva muller que Alcarràs, de Carla Simon, no n’obtindria ni un, malgrat les onze "nominacions"; la guanyadora de la nit seria As bestas, de Rodrigo Sorogoyen. "Per què?" "Perquè Alcarràs ja ha assolit el premi gros de Berlín i Espanya no entén de subtileses. Alemanya va premiar un film català de la mateixa manera que no va extradir Puigdemont; Espanya, una certa Espanya del sud de l’Ebre, encara no s’explica això segon. Premiar Alcarràs (o Pacifiction, millor film de l’any segons Cahiers de cinema i ni tan sols "nominada" als Goya), per a algunes mentalitats seria com perdonar Puigdemont". I, això no obstant, en el fons, malgrat estètiques diferents, Alcarràs i As bestas s’assemblen en un fet força conservador per no dir reaccionari: enfronten el món rural contra el desplegament d’energies netes. (Sorogoyen ho sabia i ho va justificar aquella mateixa nit: "Energia eòlica, sí, però, així, no". Uf!) A Alcarràs, la instal·lació de panells fotovoltaics en uns camps, on fins ara s’ha conreat el presseguer, posa en crisi la família Soler. A As bestas, els germans Anta veuen en un parc eòlic la solució a una vida d’esforç lliurada al bestiar i al conreu, en contra del matrimoni francès Antoine i Olga, que viuen una vida ecològica responsable i s’oposen al desplegament del parc eòlic. D’aquí a uns anys es consideraran dos films contra la descarbonització.

Ho vaig encertar. Ni un Goya per a Alcarràs. L’endemà les xarxes bullien. Fins i tot vaig llegir que hi havia hagut catalanofòbia cinematogràfica. No. Lògica pura. Coherència absoluta amb el tarannà hispànic. Consti que As bestas deu ser una de les poques pel·lícules que m’ha deixat assegut a la butaca. Més ben filmada, tibada i sonoritzada que Alcarràs, encara que a totes dues hi plani un silenci sonor davant dels esdeveniments. Si les xarxes fossin intel·ligents sabrien que tots dos films són de producció catalana (el primer per Arcadia Motion Pictures). Com Alcarràs, quedaren fora dels Goya, a banda de Pacifiction, del banyolí Albert Serra (nominada als "cèsars" francesos), un altre film, que, a mi, m’havia agradat molt; En los márgenes, de Juan Diego Boto, amb dos actors excel·lents com Luis Tosar (al meu entendre actua millor que el guardonat Dénis Menochet, que només fa el paper de sempre) i Penélope Cruz (una mica sobreactuada). L’actriu guardonada va resultar Laia Costa, per Cinco Lobitos, de la biscaïna Alauda Ruiz de Azúa, un retrat cru, però realista de la maternitat, lluny de les idealitzacions habituals, que la setmana dels Goya ja no era ni a les cartelleres de Barcelona.

Tampoc tenia dubte que s’enduria el premi a la millor pel·lícula iberoamericana Argentina 1985, de Santiago Mitre, un film sobre el judici a les Juntes militars dels anys de dictadura (1976-1983), que durà de l’abril a l’agost del 1985. Es focalitza en el treball del fiscal Julio César Strassera, el seu adjunt Luis Gabriel Moreno Ocampo i els joves del seu equip (ja que no n’ha trobat d’altres). Els lletrats van usar com a base probatòria l’informe Nunca más , realitzat per la Conadep (Comisión Nacional sobre la desaparición de persones). Resultat? Un tribunal civil condemnava una cúpula militar. Encara que el film acabi amb Strassera (del qual no es diu que mirava a un altre cantó quan la dictadura) demanant un recurs perquè troba les sentències massa lleus, per primera vegada un tribunal civil condemnava una cúpula militar. A Catalunya serem mai capaços de fer un film així sobre el judici de 2019?

L’altre guanyador de la nit va ser Modelo-77, d’Alberto Rodríguez Librero, un film que vaig visionar amb Xirinacs al cap. Ambientat durant la transició espanyola, entre el 1976 i el 1978, Modelo-77 narra l’ingrés a la Model de Barcelona, un jove comptable que s’enfronta a una possible pena de 6 a 8 anys per malversació. De bones a primeres, xocarà amb el seu company de cel·la (Pino, un veterà), però, a poc a poc arribaran a entendre’s per a assolir una meta conjunta. Quina? Lluitar per l’amnistia per a tots els presos, tant polítics com socials, organitzant-se en la Copel (Coordinadora de Presos en Lluita), sorgida a Carabanchel com a Comitès Organtitzats de Presos Espanyols en Lluita. Com a concessió a la galeria, el llargmetratge també narra la fugida de 45 presos del centre penitenciari, que realment va passar el 2 de juny del 1978, força temps després dels motins dels presos socials a la Model, que van ocórrer l’estiu i tardor de 1977.

Aquells van ser dies gràvids en la política espanyola. El 15 de juny anterior s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques. Lluís M. Xirinacs, que, vigilat per la policia, s’estava 12 hores diàries davant la Model demanant l’amnistia des del Nadal de 1975, havia sortit senador amb 550.678 vots (l’independent més votat de la pell de brau). Va passar de ser vigilat a escoltat per la policia. Des del carrer Entença pugnava en fronts diferents: el reton de Tarradellas, el manteniment de l’Assemblea de Catalunya que els polítics pugnaven per estrangular, l’obtenció d’una amnistia per als presos polítics acompanyada d’un indult general dels presos socials. (No aconseguí l’amnistia fins el 15-X-77 i, per a la segona, al Senat, només li va fer costat J. M. Bandrés). El primer avalot a la Model ser el 20-VII-77. Ell feia guàrdia al carrer Entença. Havia quedat amb un sastre amic de Sants, Enric Vilella, per emprovar-se l’americana d’un conjunt que li volia regalar perquè pogués lluir al Senat. En assabentar-se del motí, s’oferí per fer de mediador. Les autoritats el rebutjaren. Quan els amotinats cridaven el seu nom des de la cúpula de la presó, l’anaren a buscar cuita-corrents. Es va fer acompanyar per l’advocat Marc Palmés i el senador Felip Solé Sabarís. Quan era dins, arribà el sastre amb l’americana de prova en un penjador i es va veure envoltat de cotxes policials, antiavalots i esgarips de sirenes. Digne d’un film de Fellini. A dins, la comitiva de Xirinacs aconseguí calmar els amotinats, que tornessin a les cel·les i que no hi hagués sancions. A Madrid i a d’altres llocs, les presons quedaren arrasades. En va fer la crònica a Mundo Diario (21-VII-22): "En la cúpula de la Modelo". L’altra motí de la Model tindria lloc el 29-X-77. Ell era fora de Barcelona, però seguiria treballant a favor d’indult per als presos socials. Es poden llegir articles seus a l’Avui (6-XI-77): "Indult per als presos socials" i a Mundo Diario (8,9 i10-XI-77): "Rendición de cuentas sobre el indulto". Xirinacs explica totes aquelles circumstàncies en un llibre de 644 pàgines que gairebé és premonitori del film: Amnistia-77: Franco ha mort? (2006). No cal afegir res. En tot el film, ni la seva figura ni la feina que feia no surten enlloc! Catalanofòbia? No. Coherència.

Compartir l'article

stats