Crònica d’una sequera anunciada

La gestió de l’aigua ha de ser integral i abastar tant el subministrament com la depuració. En el tema de la depuració penso que les coses s’han fet prou bé a Catalunya, primer amb la Junta de Sanejament i després amb l’ACA. S’han posat en funcionament un gran nombre de depuradores que han aconseguit el que semblava impossible als anys 70 i 80: sanejar els rius, aconseguir recuperar-los quan eren clavegueres a cel obert. Recordem l’estat del Besòs i les pudors que obligaven a tancar les finestres a ple estiu a tots els pobles de la conca baixa. Com a conseqüència va millorar la qualitat de les aigües de bany al litoral.

Aquestes inversions les vàrem pagar (i continuem pagant) entre tots a través del cànon de sanejament. Això no obstant, el desplegament del pla també va tenir clarobscurs com deixar pel final el sanejament de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. De fet, els jocs olímpics es van celebrar sense depurar les aigües de la part baixa del Llobregat i no va ser fins a començaments del segle XXI que es van construir les dues grans depuradores de Barcelona. Va suposar un greuge comparatiu, ja que durant molts anys el que pagaven els de l’Àrea Metropolitana servia per a construir depuradores arreu de Catalunya.

Actualment, al conjunt de Catalunya, un 71% de l’aigua consumida es destina a l’agricultura, un 19% a l’ús domèstic i un 10% a la indústria. Si considerem cada sector per separat, el consum industrial s’ha reduït dràsticament (de 33 a 23 Hm³/any entre 1995 i 2022) a causa de la millora de processos de producció i la desaparició d’indústries amb consum intensiu d’aigua. Per la seva part, el consum d’aigua domèstica a la regió de Barcelona ha passat de 130 a 106 l/persona per dia en vint anys, fruit de les campanyes de sensibilització i també de l’encariment del recurs.

En situacions de sequera pròpies del clima mediterrani, intensificades pel canvi climàtic, la primera proposta és sempre la de reduir el consum. En el cas del consum domèstic hi ha molt poc a fer donat que estem en valors mínims per a cobrir les necessitats. Quant a la indústria, el marge és també escàs. Per tant, els esforços en la reducció del consum s’han de centrar, invariablement, en els consums agrícoles, sector en el qual hi ha molt per fer encara, modificant el tipus de reg i evitant grans pèrdues per infiltració i evaporació en els canals que porten l’aigua arran del camp, malgrat el que s’ha avançat en els darrers anys.

Algunes polítiques no ajuden a reduir el consum d’aigua. Per exemple, determinat urbanisme amb moltes zones verdes i piscines particulars o la jardineria de l’espai públic; malgrat que es regui amb aigües freàtiques no és cap solució a la problemàtica, ja que són un recurs també per l’abastament domèstic (de fet, a Barcelona les aigües subterrànies representen un 21% del total subministrat). I vist amb la perspectiva de la reducció en les precipitacions, no sé si va ser bona idea posar en regadiu milers d’hectàrees del sistema Segarra-Garrigues que abans era de secà.

Les sequeres a Catalunya són recurrents i ara ens apropem perillosament a la situació que vàrem viure entre abril de 2007 i maig de 2008, quan es van desencadenar setze mesos sense pluges importants. Llavors es fa desfermar el pànic: restriccions, intent de portada d’aigua a Barcelona en vaixell, propostes de transvasament que mai es van realitzar malgrat haver comprat les canonades, i sobretot, tota mena de prohibicions: de rec, de neteges a ports esportius i l’espai públic, etc. Quan això va passar, les reserves de les conques internes de Catalunya eren d’un 20% de la capacitat; avui en dia estem al 28% (i les de la Confederació de l’Ebre en un 38%). És a dir, estem de nou a la vora del precipici.

Llavors la pregunta que em faig és: què ha fet el govern de la Generalitat en aquests darrers catorze anys per poder afrontar en millors condicions una sequera que, com la mort, estava anunciada. Molt poc, més enllà que posar en marxa la dessalinitzadora del Prat que pot garantir l’aigua de boca a la conurbació urbana de Barcelona i poc més. Això sí, a un cost energètic molt alt i que caldria aconseguir que funcionés amb energia sostenible. Però no s’ha plantejat en tot aquest temps cap mena de política hidràulica contundent: cal ben segur més capacitat de dessalinització, si és necessari algun transvassament més (ja tenim el del Ter), cal tenir la valentia política per endegar el debat social i no amagar el cap sota l’ala i, sobretot, s’han d’endegar polítiques que permetin aprofitar quasi tota l’aigua depurada. Cal fer alguna cosa més que les prohibicions de tota mena.

És un luxe netejar aigua i no tornar-la a fer servir. Avui es fa només en una petita part: per fer barreres a la intrusió salina al delta del Llobregat, per recàrrega d’aqüífers, per regadiu i també per la millora de cabals ecològics. Però cal anar més enllà, com s’ha fet en altres països eixuts. I calen compromisos legislatius i pressupostaris que ara per ara no semblen suficients.

Això sí, han aconseguit que ara la notícia estigui focalitzada en com es capturen i es destrueixen les poblacions de peixos de Sau i no en la manca de polítiques de resistència enfront d’un fenomen meteorològic recorrent. Som davant d’una situació molt greu, que pot ser catastròfica si no plou aquest abril.

M’adono que una administració que manifestament ha estat incapaç de gestionar les polítiques de l’aigua és la mateixa que ha de capitanejar la transició energètica. Por em fa!

Subscriu-te per seguir llegint