Opinió

Albert Soler

I Mújica va rebre Aragonès

El nen que presideix el Governet se’n va anar a fer les Amèriques, no sé com s’ho munten ara als avions amb els menors que viatgen sols, si no han canviat el protocol el devien asseure a primera fila, amb un rètol identificatiu penjant al coll i l’hostessa acompanyant-lo al lavabo quan tenia pipí, que són moltes hores de vol. No és estrany que no el rebés ningú enlloc, la gent gran està sempre enfeinada quan d’atendre els infants es tracta, es busquen qualsevol excusa, una reunió de darrera hora, una visita al metge, el que sigui. En alguna de les cites americanes que mai no van ser, Pere Aragonès devia acabar assegut al costat d’una secretària, que li va donar un bolígraf i un full en blanc perquè dibuixés, té, maco, i no molestis.

L’excepció va ser Pepe Mújica, expresident d’Uruguai, és que als avis els agrada el contacte amb els nens, porten alegria a la casa. I això que localitzar-lo no va ser fàcil, va haver de preguntar.

-Bon home, estic buscant la casa del senyor Mújica. Tingui, per les molèsties, un euro perquè avui mengi calent, però no s’ho gasti en vi -li va dir Aragonès al pidolaire d’espardenyes, pantalons curts i camisa barata.

-Errr… sóc en Pepe Mújica. Què se t’ofereix, vailet?

I va ser així que Aragonès, 153.235 euros anuals, dietes a banda, li va poder explicar a Mújica -que quan era president vivia amb 1.500 dòlars mensuals, ja que donava la resta- que se sent molt oprimit, que Espanya és un estat feixista que té els catalans esclavitzats, que si no fóssim espanyols sí que viuríem bé i no com ara, i que quan deixi de ser president cobrarà un sou vitalici d’uns 122.000 euros. Mújica anava assentint amb el cap, convençut que tot eren fantasies del noi, els petits tenen molta imaginació, vés que no m’expliqui ara que de gran vol ser astronauta.

-I aquest llacet groc que dus al pit, maco?

-És per recordar-me a mi mateix que visc molt malament, tinc mala memòria i a vegades ho oblido, sap, senyor?

Al senyor Mújica li va caure molt bé aquell nen vingut de tan lluny, fins i tot el va convidar a compartir el dinar, una olla d’arròs i frijoles, però Aragonès es va excusar, tenia taula reservada a El Tío Bistró, el millor restaurant de Montevideo.

Subscriu-te per seguir llegint