Tot, res, potser

Tot a la vegada a tot arreu es va coronar com la gran pel·lícula de 2022 en guanyar ni més ni menys que set Òscars. Era previsible que s’enduria alguns dels principals premis de la nit (si ets de seguir les gales prèvies als Òscars sabies que s’estava afartant de recollir-hi guardons) però el que potser no era tan esperable és que acaparés tantes estatuetes i deixés a zero pel·lícules que s’ho mereixia tant o més. Però el més curiós del cas no és tant que hagi triomfat com aquesta mena de corrent advers contra el film que s’ha creat en certificar-se que ja és un producte mainstream. Curiós, sobretot, perquè els que tenim memòria sabem que al principi no se la percebia així en absolut i que algunes d’aquestes veus que ara la critiquen amb vehemència estaven entusiasmades amb ella quan encara no la coneixia ni Déu. Tot a la vegada a tot arreu s’ha acabat convertint en el perfecte exemple del trànsit que segueix l’obra d’art (perquè tot plegat va més enllà de l’audiovisual, no ens enganyem) des del moment que es mostra al públic fins que acaba erigint-se en un fenomen popular. Quan es va estrenar, com que venia d’una productora de culte (A24) i era un paradigma d’inclusió i diversitat, qui més qui menys la vindicava com una meravellosa anomalia, ja que semblava mentida que amb un pressupost tirant a ajustat es fes una pel·lícula que combinés ciència-ficció, arts marcials, melodrama generacional i comèdia social. Quan va començar a rebre bones crítiques, molts van pujar al carro, sobretot per dir que això sí que era cinema i no els mastodonts que ens endossava Hollywood en temporada de premis, o els blockbusters de Marvel, o les seqüeles sense imaginació, bla, bla, bla. Però quan el film dels Daniels va començar a aspirar a gairebé tot, la cosa es va desinflar. Els mateixos que la van enaltir per diferent i excèntrica, li atribuïen mals basats en la seva vocació iconoclasta, que ara que tenia reconeixements es confonia amb una vocació comercial. Amb els Òscars, tota aquesta evolució dels corrents d’opinió s’ha tornat definitivament contrària a la pel·lícula perquè si Hollywood la premia és que no és tan rara ni tan arriscada. Tot a la vegada a tot arreu és una bona pel·lícula perquè no s’assembla a res que hàgim vist abans, i és veritat que no és tan rodona com algunes de les seves competidores, amb Los Fabelman o TÁR al capdavant. Però per què s’ha de ser equànime si la teva ocurrència dona likes.

Subscriu-te per seguir llegint