Quina sort, la nostra

Quina sort, la nostra, d'haver coincidit en el temps amb Cristhian Stuani. Quina sort, la del Girona, de tenir el millor jugador que ha tingut mai. I quina sort, la del mateix futbolista, d'aterrar al club on ha viscut un veritable conte de fades. Tot ha encaixat d'una manera tan perfecta que si els protagonistes, abans de començar aquesta relació d'amor, haguessin omplert un full en blanc amb els seus desitjos, no haurien ni imaginat la meitat del que han acabat obtenint.

El Girona de Stuani serà recordat com aquell equip de fantasia que va aconseguir la permanència somiada a Primera, en l'any de la seva estrena, on fins i tot va flirtejar amb Europa. Un equip que l'any següent baixaria cruelment, entre llàgrimes, conscient que allò tan bonic s'acabava. Però el món que havia conegut li havia encantat tant que va decidir que hi tornaria. Les llàgrimes, malgrat tot, l'acompanyarien durant tres anys eterns de penitència. També les de l'uruguaià, a qui el futbol li va girar l'esquena tot i omplir les memòries dels aficionats blanc-i-vermells de nits màgiques que han passat de veritat, de gols impossibles que han celebrat de veritat.

«Estic disposat a tot i vull guanyar, us demano que vingueu amb mi», va dir al vestidor, pocs dies abans de començar la primera temporada a l'infern, l'home nascut a Tala, però fet divinitat a Girona. Ho aconseguiria a Tenerife, després de passar el que no està escrit. I així serà recordat Stuani a Girona, perquè les xifres i les fites, que són llegendàries i per sempre, tampoc no expliquen el significat del seu impacte. Stuani no és només el millor jugador de la història del Girona i prou. 

Stuani és el primer nom que diuen els nens i nenes quan se'ls pregunta quin és el seu futbolista preferit: el davanter que juga a l'equip de la seva ciutat. Ha demostrat compromís, perquè podia haver marxat com van fer molts durant la travessia. Però no, ell no volia el camí fàcil, no podia desprendre's d'allò que porta al cor i es va quedar a picar pedra, a convertir en art amb el seu talent la Segona Divisió. Honor només per això, que res val més que un sentiment. I gratitud per identificar-se amb el patiment de tots aquells i aquelles que estimen el Girona com si fos un familiar. Un patiment que es va fer seu sense que ningú li ho demanés. D'això se'n parlarà, perquè anirà de generació en generació, com les tradicions i els contes. Perquè de gran amor només n'hi ha un.

El Girona ja no s'entendrà mai sense Cristhian Stuani i Cristhian Stuani no s'entendrà mai sense el Girona, un binomi construït des de la naturalitat de sentir que les emocions no s'imposen, sorgeixen. I quina sort la nostra d'haver-ho viscut. Quina sort. Perquè quan no hi sigui, que passarà, res no tornarà a ser el mateix. Sembla mentida que en aquesta ciutat encara no se li hagi fet una estàtua ben grossa.

Subscriu-te per seguir llegint