Somnis i solucions

Enríquez Negreira ha dit al jutge que el Barça li pagava aquells diners per assegurar-se que els àrbitres fossin neutrals. Vivíem tan pendents del Madrid i del que se suposa que Madrid ens roba que per una ficció indemostrada correm el risc que ens castiguin un any sense Europa a canvi d’uns diners que en el millor dels casos no van servir per res. També pensàvem que destruir Espanya ens sortiria gratis, i que l’Estat no es defensaria, i ara ens estranyem que existís aquesta Operació Catalunya. D’altra banda, tapem amb victimisme els problemes reals que tenim. Creiem que hi ha una operació per destruir Laporta i no volem veure que no són seriosos ni els fitxatges que hem fet ni les persones a través de les quals els hem fet; com tampoc no ho són els pressupostos ni els terminis de les obres turques del nou estadi. Catalunya és un país que s’inventa monstres que no existeixen i els que existeixen diu que són culpa d’Espanya. És la barreja perfecta per naufragar de mediocritat i decadència. Catalunya fa temps que no sap distingir entre les seves virtuts i els seus defectes. De qualsevol cosa se’n diu una invasió, una ocupació, una colonització o una operació conspirativa. Fa uns dies un columnista va ser expulsat del digital El Nacional. Ha explicat, aquest columnista, que l’han fet fora per les seves idees polítiques contràries a Esquerra Republicana, quan a El Nacional tothom escriu contra Esquerra Republicana. Aquest senyor l’han fet fora per mediocre: per alguna cosa més que mediocre, que és perquè realment és molt dolent i no té cap audiència. Però l’excusa patriòtica serveix perquè un pobre diable pugui passar per màrtir d’una repressió de vés a saber qui i vés a saber per què, i que naturalment és falsa. Fa estona que Catalunya té una mala relació amb la realitat perquè no està disposada a acceptar que els seus somnis no és que siguin impossibles, és que no existeixen.

Si tu ara li preguntes a un independentista com creu que és Catalunya, com creu que pensen els catalans, com creu que funcionem a les nostres vides ordinàries, et farà un retrat completament allunyat de la realitat, completament fictici, que respon a una idea romàntica, des del meu punt de vista bastant absurda, però que en qualsevol cas no té res a veure amb la mitjana dels catalans. Si tu ara parles amb un independentista i li preguntes si creu que la majoria dels catalans volen la independència, o si creu que en un país independent hi hauria corrupció o una eficàcia política molt superior a la d’Espanya, les respostes serien les d’una persona fanàtica, embogida, que no té cap informació sobre com és el seu poble, i que a més a més no vol tenir-la. Per això tenim problemes com els de Negreira, que ens costen molts diners, ens poden causar sancions gravíssimes, i al final era per no res. I per això tenim, també, problemes reals com els que aviat serà evident que té Joan Laporta amb els turcs i amb l’enredada monumental de les obres, i que hem permès que es tornin irresolubles perquè ens hem passat tot aquest temps fent veure que no els vèiem.

No sé si aquesta dinàmica té algun límit. No sé si algun dia aquest centenars de milers de catalans que viuen i moren a la narcosala es cansaran de formar part d’una comèdia tan humiliant i tan salvatge. No sé si algun dia serem capaços de desintoxicar-nos de la terrible lògica d’associar el patriotisme amb la mentida, o millor dit, el patriotisme amb la negació de qualsevol realitat que ens faci nosa. No sé si algun dia ens adonarem que no ens surt la comptabilitat. No sé si algun dia serem prou valents per intentar construir alguna cosa posant-la a prova amb la realitat en lloc de creure que el simulacre ens protegeix, quan l’única cosa que fa és que visquem com uns idiotes perseguint fantasmes. Fins fa poc creia que no trigaríem a reaccionar, que el procés seria una febre, una inflamació, i que quan baixés, tornaríem a viure com persones raonables. Ara penso que potser ja no hi som a temps, i que una generació d’extraviats l’únic remei que té és el fet inevitable. Hi ha una cantarella, ni ha una dependència, hi ha una autojustificació vital tan profunda de tantes vides sense viure, de tantes vides que tenen Catalunya de pretext i d’excusa, i que sense Catalunya quedarien buides de sentit i d’esperança, que no crec que sigui possible guarir-les de cap altra manera que amb l’extinció. Déu us guardi molts anys de qualsevol mal, no em malinterpreteu, però penso que no teniu solució.

No cal dir que la immensa majoria de nois i noies joves no volen saber res d’aquestes bogeries, i viuen completament al marge dels deliris independentistes. Fins i tot de Catalunya vista com un problema. De fet, no sé si tenen una idea de Catalunya més enllà de la purament geogràfica. Afortunadament, el seu paradigma és un altre, el seu món té molt més a veure amb la realitat fantàstica en què malgrat tot un de Barcelona viu en aquest 2023 incert i bellíssim.

Subscriu-te per seguir llegint