El cas Pujol

Estic del tot convençut que el pensament dels lectors d’aquest article se n’ha anat immediatament cap als temes judicials que tenen entrebancat l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol i la seva família. És un cas obert i sotmès a la justícia i de cap de les maneres no voldria entrar en aquesta qüestió més enllà d’alguns pronunciaments que he fet de reconeixement i respecte per la figura i l’obra de l’expresident.

Però no és aquest el cas. Em vull referir al cas que s’ha plantejat arran del cessament d’Enric Pujol i Casademont com a director del MUME per part del Govern de la Generalitat.

Conec bé Enric Pujol, de Figueres, que vaig tenir d’alumne a la Universitat Autònoma de Barcelona. He de dir que va fer cas d’unes escadusseres classes d’historiografia que hi vaig fer i que va emprendre diversos treballs sobre la historiografia de Catalunya. Per aquest camí va connectar amb la família de Ferran Soldevila i esdevingué un especialista sobre aquest gran historiador al qual ha dedicat diverses monografies. Més enllà dels estudis dedicats a Soldevila en l’obra d’Enric Pujol destaquen els treballs dedicats a Figueres (la Gernika catalana), a l’exili, a Jaume Miravitlles i la revolució del bon gust, a l’Institut d’Estudis Catalans i la seva història, a historiadors com el mateix Soldevila, Pierre Vilar o Jaume Vicens Vives. Però la seva contribució més determinant ha estat la descoberta i l’edició dels diversos dietaris de Ferran Soldevila que havien romàs inèdits més enllà de les Hores Angleses i Al llarg de la meva vida. Les edicions acurades i publicades a València per l’editorial 3 i 4 afegeixen un bagatge testimonial de primer ordre i ens situen en una literatura personal que Soldevila sempre va conrear amb gust, amb estil seductor i amb intel·ligència emocional i d’anàlisi.

No hi ha res a dir doncs sobre la trajectòria de l’historiador Enric Pujol que va ser nomenat director del MUME en època de la conselleria de justícia en mans de Junts per Catalunya i nomenat posteriorment per la mateixa consellera director del Memorial Democràtic després de la renúncia a aquest lloc de Vicenç Villatoro. El fet és que per alguna raó finalment el professor Pujol no va deixar la direcció del MUME i no va prendre possessió efectiva del nomenament de director del Memorial Democràtic.

Un cop Junts va sortir del Govern i es va constituir un nou Govern a partir del dia 11 d’octubre de 2022 Enric Pujol va seguir uns mesos en la seva posició al MUME fins que finalment fou cessat.

Aquest cessament va desencadenar una onada de protestes des dels rengles de Junts, des de determinades posicions del nacionalisme català i va culminar en un acte d’homenatge i de reconeixement a Figueres en el que van intervenir persones de Figueres i del món acadèmic de Catalunya inclòs Vicenç Villatoro, que havia deixat poc temps abans les seves responsabilitats en el Memorial Democràtic.

La línia argumental de les queixes es situava en el terreny de la solvència professional d’Enric Pujol i en el d’un suposat sectarisme partidista en la decisió del cessament. Les veus a les xarxes socials esgrimien la seva incredulitat: com pot ser que es prescindeixi d’una persona tan acreditada per dirigir el Museu memorial de l’Exili de La Jonquera deien i titllaven la decisió del més abjecte sectarisme. La idea seria que l’ús partidista del poder portat als llocs de responsabilitat de centres de caire més professional que polític és una perversió del sistema que abona les posicions clientelars en detriment de la solvència professional.

He de confessar que en el meu retorn a la primera línia de la vida política catalana m’ha sorprès la convulsió que es viu a l’interior de la vida política i en els cercles concèntrics de la vida parlamentària, partidària i governamental. Per sort el soroll, la remor eixordadora, des de dins mateix de la política no assoleix el mateix ressò en la ciutadania que té prou feina a tirar endavant i sobretot a aclarir-se en el trencaclosques que sovint és el panorama polític.

És des d’aquesta capacitat de sorpresa que em va sobtar enormement la formulació del cas Pujol (Enric Pujol). Uns mesos abans i després de les darreres eleccions quan es va formar el govern de coalició entre ERC i Junts per Catalunya la Conselleria de Justícia havia recaigut a l’òrbita de Junts i és quan va ser nomenat Enric Pujol. Els diversos nomenaments que en l’àmbit de la Memòria Democràtica va fer la Consellera de Junts, que acabava de substituir la predecessora Ester Capella, ara delegada a Madrid, va ser cessar d’una banda la Directora de memòria Democràtica Gemma Domènech Casadevall i el director del Memorial Democràtic Jordi Font que venia d’uns anys de dirigir el MUME. En tots dos casos amb mereixements equivalents als d’Enric Pujol.

Quan es van produir aquests canvis no hi va haver cap enrenou i les xarxes es van mantenir en silenci. Tot el contrari del que va succeir amb posterioritat amb els canvis més recents. Naturalment des del meu punt de vista la decisió de cessar la directora general de Memòria Democràtica o el director del Memorial Democràtic podia respondre als mateixos criteris polítics que es blasmaren amb posterioritat. Així que em pregunto com és que els primers canvis es van assumir amb un punt de naturalitat i els darrers van desvetllar una certa convulsió col·lectiva?

M’estalvio la resposta que tinc molt clara i deixo al judici dels lectors l’opinió sobre les vares de mesurar diferents entre un cas i altre als ulls dels mateixos actors que jutgen però no volen ser jutjats.

I això naturalment no desmenteix les meves primeres paraules dedicades a l’historiador Enric Pujol, que ha protagonitzat un petit cas, una tempesta en un vas d’aigua, que segurament ell no ha pas volgut provocar almenys de manera conscient.

Subscriu-te per seguir llegint