«Mileuristes», eufemisme de «pobres»

És cert que hi ha moltes diferències entre poblacions i barris. No és el mateix pagar la mensualitat d’un pis al Barri Vell de Girona i una casa a Cadaqués o Setcases que un habitatge a determinats barris de la mateixa Girona, Figueres o Salt. Però, de mitjana, llogar un pis a les comarques gironines costa fins a un 69,62% més que fa quatre anys. Els lloguers no paren de pujar, les quotes de les hipoteques s’han disparat amb els bancs centrals competint a veure quin puja més els tipus d’interès, la inflació està desbocada fins al punt que anar al supermercat o pagar la factura de la llum es fa molt costa amunt per a moltes famílies... I els sous? Doncs, no. Aquests no han pujat al mateix ritme. El recent augment del sou mínim ha beneficiat a molts treballadors, però, al mateix temps, també ha estat un cop de realitat per a altres, sobretot molts joves, que han vist més clar que aquella etiqueta de «mileuristes» no era res més que un eufemisme de «precaris». Per no dir de «pobres». Sí. Pobres amb carrera universitària, amb feines amb relativa «bona imatge» escrivint davant d’un ordinador, en un laboratori o, fins i tot, en una aula universitària per la qual cobren poc més del sou mínim. Ben formats, i titulats, joves treballant per uns sous que, ara mateix, no són suficients ni de bon tros per poder pagar un lloguer en moltes poblacions de les comarques gironines.

Alguns estudis en l’àmbit de l’estat sostenen que, en els últims anys, la inflació ha pujat quatre cops més que els sous. Una dada que, avui en dia, almenys per a molts treballadors, queda lluny del que la gent percep en el seu dia a dia. Tant pel que fa a l’augment del cost de la vida com, sobretot, per la despesa en habitatge sigui a través del lloguer i, en els últims mesos, també via hipoteca. Un divorci entre l’augment de les despeses i la contenció dels salaris que pot acabar per aconseguir, si és que no ho ha fet ja, la desaparició real d’allò que en un moment es va definir com a classe mitjana. Sobretot entre els joves. I, per joves, ja no s’entén només aquells nois de vint-i-pocs anys que fa poc que han acabat d’estudiar. La precarietat no es cura fent-se gran.

Subscriu-te per seguir llegint