Opinió

El comodí de culpar Madrid serveix per a tot

Era d’esperar. Els 7,3 milions d’euros que el FC Barcelona va pagar al vicepresident del Comitè Nacional d’Àrbitres, Enríquez Negreira, (una xifra que ningú no ha desmentit) és culpa de Madrid, una campanya orquestrada, un nou capítol de l’anomenada Operació Catalunya. Ni tan sols contra el Barça; contra Catalunya, i punt. El nacionalisme, el Barça, TV3, etcètera, formen part d’un mateix paquet. És la pàtria intocable per molta pudor que faci tot plegat.

Joan Laporta, un expert en fugir d’estudi i que ara intenta desviar l’atenció emprenent una caça de bruixes contra els periodistes desafectes al règim, ho va tenir clar des del primer dia. I darrere d’ell una legió de soldats, entre els quals han destacat Pilar Calvo, diputada de Junts al Congrés i experiodista de TV3, i Pilar Rahola, el julivert de totes les salses. Pilar Calvo va aparèixer al programa que presenta l’exdiputat de Junts Eduard Pujol a 8TV, el canal que Nicola Pedrazzoli ha posat al servei del partit de Puigdemont per contrarestar que ara ERC controla TV3 en solitari. Va etzibar, sense embuts, que la investigació dels milions que el Barça va pagar a Enríquez Negreira formen part de les «clavegueres de l’Estat. És una continuació de l’Operació Catalunya». «Tothom s’ha unit per anar contra el Barça», va insistir Pilar Calvo, per acabar dient que «han empastifat el Barça. Li han fet un dany reputacional», com si els diners haguessin aparegut al compte corrent del vicepresident dels àrbitres per art de màgia. Ja només els falta dir que els pagaments els va ordenar Villarejo.

I Pilar Rahola, en un article publicat a El Periódico, amb l’expressiu títol de «Barça: operació A por ellos», escrivia que «el clima que s’ha creat contra el Barça és brutal i s’està disparant des de totes les bandes (...) El cas Negreira pertany a l’operació Catalunya? En tot cas, és el mateix modus operandi i amb la mateixa intenció: afeblir tot allò que reforça la identitat nacional». El de sempre: la pàtria, la identitat nacional, el país i Catalunya com el tot. D’això, ha viscut sempre a cos de reina Pilar Rahola. Tant hi fa que sigui el vídeo d’una infermera anònima, com el 3% de Convergència, com la revelació que el Barça pagava milions d’euros al número dos dels àrbitres. Menteixen sense posar-se vermells. I saben que els seus fidels s’ho creuran fil per randa. El victimisme sempre guanya.

Compten també amb la complicitat dels dòcils i subvencionats mitjans de comunicació. Malgrat que l’escàndol Negreira és d’unes proporcions descomunals, el tema va trigar uns quants dies a aparèixer a la portada dels dos diaris esportius catalans. En parlava tothom, sortia a tots els mitjans (escrits i audiovisuals), a diaris estrangers, però era tractat com un tema secundari i sense ni un esment a la primera pàgina. El Mundo Deportivo va trigar quatre dies a fer-ne una referència a la portada. I no va tenir relleu de debò fins al cap d’una setmana, quan va respondre Laporta, amb uns titulars gairebé calcats en ambdós diaris: «Laporta pasa al ataque» (Sport) i «Laporta contrataca» (El Mundo Deportivo). La mateixa pauta que s’ha seguit sempre per tapar la corrupció política: la versió oficial.

Del que no m’esperava que sortís amb el comodí de Madrid per justificar una relliscada personal és del conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, un polític fins ara prudent i responsable. Ves a saber si per allò de voler ser més papista que el Papa o com a agraïment a ERC per haver-lo fet conseller del Govern català, el cert és que va comparèixer al costat del diputat Gabriel Rufián, que en aquest cas actuava com a candidat a l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet, per anunciar que, si governava ERC, es comprometia a construir una segona residència per a gent gran al municipi. La seva resposta, davant l’allau de crítiques per aquest ús partidista de les institucions i la interpel·lació d’un diputat del PSC al Parlament, no ha sigut demanar disculpes (són comptats els polítics que ho fan), sinó, ai las, el comodí de culpar Madrid: «Vostè –dirigint-se al diputat socialista– no pot pretendre que afrontem el problema de la llista d’espera amb les transferències que rebem de l’Estat». I, vinga, qui dies passa anys empeny.

Subscriu-te per seguir llegint