Pla de xoc contra la sequera

Esperant que plogui, una vegada més, estem a punt de restriccions. I no serà perquè fa anys s’insisteix en el fet que cal canviar d’una vegada l’actual cultura de l’aigua, la forma de consumir, d’estalviar-la, reciclar-la, en fi, de molts dels processos que permet el cicle de l’aigua i que les institucions, amb la Generalitat al capdavant, haurien d’estar implementant fa temps. Estem més que avisats, des de la sequera del 2008 i amb l’emergència climàtica en la qual estem, que els períodes de sequera són cada vegada més recurrents, llargs i extensos a la Mediterrània, Catalunya i l’Empordà especialment. De fet, ja ve del 2.020 el PES (Pla Especial de Sequera). Què s’ha fet, des de llavors?

El 5 de desembre, ja ho advertia seriosament en un article en aquest mateix Diari: «Alerta per sequera? Deu ser una broma». Llavors ja era serioa, ara és tan alarmant que fins i tot s’ha de fer una Cimera per la sequera?!! Si en alerta ja es permetia el consum de 250 litres per persona/dia!, i ara en excepcionalitat de 230 litres!!, de quina sequera estem parlant? Si us plau, que el Govern implementi mesures urgents, que l’oposició faci el que hauria de fer i que la societat civil i tots els grups ecologistes, especialment els que tant criden per la «conservació del paisatge i del territori», també cridin en relació a l’emergència per la sequera (sembla que no vagi amb ells), i de passada per l’emergència climàtica, que al cap i la fi n’és una de les causes. L’altre factor, la incompetència en implementar nous dispositius hidràulics, d’enginyeria de baix perfil i, per tant, accessibles econòmicament a la Generalitat i fins i tot als ajuntaments.

Cal la creació, a cada localitat, de dipòsits soterrats per canalitzar i emmagatzemar l’aigua de pluges torrencials per evitar inundacions, però també per retenir-la en època de sequera. No sabem fa anys que «plou malament»? (o no plou o ho fa en excés).

Fa anys que se sap que l’eficiència en la distribució deixa molt a desitjar, però no es fan inversions perquè a les autoritats competents els tremolen les cames a l’hora de fiscalitzar, advertir o multar a les companyies privades d’aigua. Més. Que es perdi entre fuites, filtracions i mala gestió en el reg un 25% d’aigua circulant és impresentable. Més. Que es perdin diàriament 180.000 litres, des de fa 15 anys, en una canonada de Badalona (o d’on sigui, que no tapi altres) és una vergonya i un escàndol que ni causa alarma social ni les dimissions de càrrecs de les institucions implicades (i una multa milionària a l’empresa concessionària). S’han de fer més dipòsits municipals d’aigua procedents de pluja, aqüífers, fonts i aprofitar aigües residuals. Tampoc es fa vigilància ni control dels aqüífers, com si fossin eterns (els no contaminats), o com si només interessin a les empreses embotelladores d’aigua. Ni control de pous il·legals.

Ja fa anys s’han deixat de fer, els clàssics dipòsits als teulats dels edificis. No deixa de ser sorprenent que a països centreeuropeus que no tenen sequera fa anys que n’instal·len, en tant s’estén una nova cultura de l’aigua (reciclar, reutilitzar, recuperar). És incomprensible que aquí, on les sequeres són cada vegada més recurrents, les autoritats gestionin el cicle de l’aigua, com nou-rics, sobrats d’aigua, amb un consum insostenible i uns preus desorbitats (on pràcticament no hi ha queixes ni alarma social, quan per altres coses sí que es crea). Si més no, els edificis públics haurien de tenir per normativa dipòsits d’aigua gestionats pels ajuntaments. És un senyal la iniciativa del Consorci d’Aigües Costa Brava Girona oferint cisternes gratuïtes d’aigua regenerada als ajuntaments, però és una mesura reactiva, no proactiva. Ha de ser la Generalitat la que endegui mesures urgents integrals amb tots els organismes. Però mentrestant, els ajuntaments han d’actuar i per normativa haurien d’obligar ja a què totes les noves edificacions tinguin dipòsits i dispositius per reaprofitar l’aigua residual i les velles, dipòsits a les teulades.

A tots els indrets més idonis geogràficament amb conques de rius i rieres (quasi tot el país) cal fer rescloses amb dipòsits (petits embassaments) on emmagatzemar aigua procedent de les pluges torrencials, que actualment van a parar riu avall, a mar o simplement es perden (els embassaments ja no fan la funció que «hidràulicament» se’ls hi havia encomanat). Cal descentralitzar molt més la recollida d’aigua, atès que l’estrès hídric, la desertificació i els incendis impacten en el cicle de l’aigua.

Potser hem de fer com el Perú o Iran, que utilitzen canalitzacions mil·lenàries soterrades («qanats» o «amunes»), de recollida d’aigua de les muntanyes. Més a prop, al Marroc, Granada o Mallorca mateix tenim exemples de com recollir l’aigua de l’escorrentia, sigui del desglaç, la pluja o de les fonts i injectar-la a les conques i aqüífers minvants.

Aquí tenim el Pirineu, però també el Montseny i tota la serralada prelitoral i litoral. Per més que plogui o nevi menys, o millor dit, malament, ho fa i cal aprofitar tota l’aigua que caigui. Per cert, tenim el CSIC amb el seu programa SyCa (Siembra y cosecha del agua) per països amb problemes d’aigua. Que comenci per aquí.

La Generalitat i l’ACA, són les màximes responsables a Catalunya de la gestió de l’aigua, cert, però tots els partits polítics s’han de mullar en el seu programa electoral pel 28-M, amb mesures per endegar el mateix dia 29, plogui o no, amb ajudes de la Generalitat, movent partides del pressupost o reconvertint els fons Next Generation.

Subscriu-te per seguir llegint