Napoleó com a excusa

Tot sovint arrepleguem els llibres més diversos d’una forma atzarosa. Alguns els trobem a les llibreries, d’altres a les biblioteques, n’hi ha que els localitzem en els paranys per a lectors incauts, autèntiques ballestes, que paren, en diferents llocs de la ciutat, els agents de Connexió Papyrus.

Un dels darrers que ens ha caigut a les mans, és La pirámide inmortal, el secreto egipcio de Napoleón escrit el 2014 per Javier Sierra.

Sierra ha conreat la novel·la històrica emmirallant-se en autors d’èxit com ara Umberto Eco o Dan Brown sense assolir de moment la seva popularitat, tot i que l’any 2017 va guanyar el Premi Planeta. Malgrat que aquí no gaudeix de tan gran predicament, cal dir que l’escriptor de Terol, l’any 2006, va aconseguir situar un dels seus títols (La cena secreta) entre els deu llibres més venuts als EUA, segons una llista que elabora The New York Times.

Egipte és un país que coneixem bé, atès que hi vàrem viatjar dues vegades durant el segle XX i, la figura de Napoleó, també és una icona que ens ha interessat al llarg dels temps. Som admiradors de Stendhal i hem llegit els seus dos llibres napoleonians (Vida i Memòries). Hem de dir que en aquest punt discrepem profundament amb l’escriptor de Grenoble, Henri Beyle. La trama del llibre ens porta al 12 d’agost de 1799 quan el jove general cors, que ja portava aleshores més d’un any voltant per Egipte, Síria i Palestina, rep la proposició de passar una nit sencera dins la piràmide de Keops. El que va passar aquelles hores dins la gran piràmide, Napoleó no ho va revelar als seus biògrafs, el que ha fet que aquest tema hagi estat sovint objecte d’especulació històrica.

No revelo cap secret si us dic que l’astut i ambiciós militar d’Ajaccio era molt supersticiós i que, si bé ell no és segur que ho fos, sempre va tenir el suport de grups maçons en les seves expedicions. Se sap que Josefina i alguns dels seus germans, foren membres numeraris del gran orient francès.

En concret a l’expedició a Egipte el varen assessorar científics, historiadors i gent de gran vàlua com ara Barras, Talleyrand o el mateix Fouché, uns personatges que pretenien equiparar la seva trajectòria amb grans mites de la història, com ara Juli Cèsar o Alexandre el Gran.

El llibre ens parla d’una ocasió en què el futur emperador va demanar el parer d’un expert sobre la seva persona com a ciutadà normal. Evidentment, l’home consultat es va mossegar la llengua i va dir a l’ambiciós general el que volia sentir i no el que pensava, només faltaria, s’hi jugava la pell, tenia damunt el seu coll el fi estilet de la guillotina.

Aquí hi ha una de les crítiques que sempre hem fet a la revolució burgesa francesa que reprimí amb contundència tots els qui reivindicaven els ideals de liberté, egalité i fraternité, oblidant la democràcia social dels de baix i prioritzant per damunt de tot la grandeur tributària de la França imperial de la qual Napoleó seria el seu principal representant.

El mateix que tingué lloc a França, va passar a Rússia uns anys després, quan els buròcrates varen trair la revolució d’octubre. L’ideal que els burgesos russos es convertissin en camarades proletaris, se’n va anar en orris quan la maquinària militar dels nazis va envair el país.

Aquesta situació extrema, d’emergència nacional, fou l’excusa ideal que va possibilitar que el poder no arribés a ser mai dels soviets socialistes i que les circumstàncies obliguessin a la Rússia soviètica a oblidar-se del socialisme i a implantar l’anomenat capitalisme d’estat en un sol país, convertint a Ióssif Stalin en el nou Napoleó. L’autòcrata georgià adoptà els pitjors tics del líder francès: el militarisme, la burocràcia i l’autoritarisme, passant per les armes a tots els que aspiraven a implantar la veritable societat socialista.

Així, els que havien de ser els revolucionaris, acabaren sent buròcrates, policies i en definitiva soldats, que participaren en l’anomenada gran guerra que reportà al país no menys de 30 milions de morts.

I avui, ens trobem en plena crisi de la societat de consum, enfangats del tot en la nova guerra freda. Quan ja fa més d’un any de la invasió russa d’Ucraïna, un país que no para de demanar més armes als seus aliats occidentals, uns aliats que estan més interessats a treure’s del damunt el gran estocatge que tenen d’armes obsoletes, que en lliurar als ucraïnesos les armes que calen per fer front als invasors, per tal poder acabar la guerra d’una forma ràpida, que eviti la contínua pèrdua de vides humanes.

Mentrestant, gràcies a la guerra, les mateixes masses occidentals estan immerses en una profunda crisi que ha fet desbocar la inflació, apujar els preus i disminuir la seva mateixa capacitat de consum.

Tot això per no parlar del tercer món, assolat sovint, a més a més, per terribles catàstrofes naturals. Com a mostra recent, tenim el terratrèmol d’Anatòlia que, tot i haver-se cobrat ja més de 50.000 morts, ja ha desaparegut de les notícies que encapçalen els principals informatius d’arreu, que semblen haver estat desbordades pel cas d’Enríquez Negreira que manté en suspens a la crítica opinió pública.

On són les utopies? On paren els ciutadans, camarades, que creuen en les revolucions siguin burgeses, liberals, democràtiques o socialistes?

Han quedat pel camí dirigents màrtirs com ara Marat, Robespierre, Babeuf, els milers de la comuna de París, els espartaquistes alemanys amb la Rosa Luxemburg al davant.

Què passà amb Andreu Nin, Lleó Trotski, Emiliano Zapata, el Che i tants altres que continuaran morint abans que triomfi la revolució? Mentrestant, com deia Oriol Pi de Cabanyes, haurem d’anar oferint flors als rebels que fracassaren.

Subscriu-te per seguir llegint