Aquests dies el hashtag #pelbarçamato bull de gent que posaria no una mà sinó les dues al foc per la integritat moral del Barça, que el Barça des de la seva fundació ha estat fidel a les regles del baró de Coubertin, gent que en el test multifàsic de personalitat de Minnesota puntuen alt en aflicció, una qualitat que segons Jung posa al descobert l’absència de l’arquetip patern i segons Freud un estancament en la fase anal, però freudians i junguians es posen d’acord en atribuir l’anomalia en què de petits el seu pare en veure que no paraven de demanar joguines a la carta dels reis mags els varen dir que si no paraven es polirien l’herència. Un servidor que no vol saber què li diria l’oracle de Minessota no posaria ni la punta del dit petit a la brases, però tampoc ho faria per donar fe que el Barça ha fet d’alcavot per prostituir els àrbitres per la raó que un servidor no estava sota el llit. Un amic meu se n’assabenta que un conegut fa corre la brama que s’ha anat al llit amb una senyora, una situació comprometedora. Quan coincideixen l’amic es dirigeix al boques amb un to intimidatori, oi que tu no estaves sota el llit!
Igual que Laura Borràs no es cansa de dir que si l’han fet seure en el banc dels acusats és pel seu independentisme, hi ha una corrent d’opinió a casa nostra segons la qual als presidents del Barça se’ls pot dir passerells per haver-se deixat prendre la cartera per un fantasma anomenat Negreira, però mai corruptes perquè no existeix la notitia criminis. No han estat originals, s’han limitat a fer un talla enganxa dels arguments dels apologetes del procés, que si el deep state per aquí, que si Javier Tebas per allà,... Bé, tampoc es pot excloure que les directives del Barça s’hagin comportat com aquells fatxendes que porten un feix de bitllets a la butxaca i els van repartint a l’aparca cotxes, al cambrer, al fàmul ... O a un àrbitre que passava per allà.
Els catalans hem vist com CiU, els partit del seny, es finançava fraudulentament, com el president Pujol passava la bacina a la seva parròquia perquè tenia família nombrosa, com uns polítics amb el cap escalfat de tant llegir llibres de cavalleries acabaren fen el ridícul, i hem volgut pensar que fins i tot en un femer es pot escriure poesia, però la sospita que al Barça li suen les aixelles, que deixa anar flatulències, que li fan pudor els peus, que la llotja de l’estadi pugui ser una llotja on es mercadeja amb el peix, convençuts com estàvem que el club havia recollit la llum de les milers de flames que han tenyit de negre el rostre de la Moreneta, i havia fet seva la fortalesa de l’espasa de sant Jordi, un club que ha teixit part de la nostra vida sentimental, que ens ocasions ens ha trencat el cor i en altres ens ha fet veure aurores boreals, la sospita, com deia, és una creu difícil de portar.
Laporta s’ha vestit de Superman, ha cridat a sometent a la penya i ha dit que no només es defensaran sinó que atacaran els pocavergonyes que han embrutat l’escut del Barça. El primer pas ha estat obrir un canal perquè els culés compromesos identifiquin periodistes o civils que discrepin de la fulla parroquial del club, o amb altres paraules, un canal de delació. Res de nou sota el cel. Els mil homes tenen el costum d’aferrar-se a les orelles del burro i no les deixen per més que l’animal s’endinsi en aigües pantanoses. Una idea nauseabunda la caça de bruixes i tanmateix innecessària perquè al nostre país l’arc de Sant Martí sempre ens oferirà els colors blau i grana. Si algun lector creu que mereixo formar part de la llista negra que no es talli, ho entendré.
