No estic mort, estic de parranda

Sona el telèfon a les nou, sóc encara al llit: «És vostè l’Albert Soler, que va venir a donar sang la setmana passada?»

Miro de preparar una frase recorrent, no m’ho agraeixin, sóc així d’altruista, etcètera... No és fàcil, acabat de despertar tinc la ment espessa.

- Sóc el doctor X, hem analitzat la seva sang i hi ha alguns paràmetres molt anormals. Hauria de venir avui mateix a l’hospital. Pot ser a l’una?

- Però… què ha sortit malament?

- Millor li ho explico a l’hospital.

Glups. No ha trucat una infermera per a comunicar-me que tinc alts els triglicèrids, i que demani cita al metge de capçalera. Ha sigut un doctor en persona qui ha despenjat el telèfon per a urgir que sigui a l’hospital al cap de quatre hores.

Vaig a treballar. No és que un en tingui gaires ganes quan creu estar amb un peu a l’altre barri, però pitjor seria passar les quatre hores al sofà, calculant les possibilitats, què dic possibilitats, els dies que em queden. Ho explico a la meva senyora, què cony, no passaré jo sol el mal tràngol, alguna cosa ens van dir sobre en la salut i en la malaltia. Al gat el mantinc al marge, això no va amb ell.

Cavil·lo quines malalties poden detectar-se amb una anàlisi de sang: pràcticament totes. Totes les greus, per descomptat, per una cosa lleu no et truquen a casa. El que tinc és greu, molt greu o mortal, no hi ha més. Al cap de pocs minuts ja he reduït les meves opcions a malalties tractables o intractables. On cal signar perquè tot es redueixi a un càncer que obligui a extreure’m un òrgan?, alguns els tinc a parells. Al cap d’una estona, només espero que el desenllaç sigui ràpid i indolor, no suportaria viure una deterioració lenta del cos que tant he estimat, és a dir el meu. Penso en si hauria d’anar al notari, penso en com dir-ho als meus fills, penso en el petit, que quedarà sense figura paterna que l’ensenyi a riure’s dels imbècils, penso a qui llegaré el meu cotxe, tretze anys sense ser rentat ni una sola vegada, caldrà deixar-li clar a qui l’hereti que continuï ampliant la marca. A l’una sóc a l’hospital, hola doctor, què ha sortit malament en l’anàlisi.

- Tot.

Glups, altra vegada.

- Miri, no em crec el que hi surt. Repetirem les anàlisis.

És a dir, hauria d’estar moribund, em sap greu no estar a l’altura de les expectatives de la ciència. Em treu sang. L’analitza. Aconsegueixo no cridar ni plorar.

- Han sortit perfectes. Els repetiré.

Cinc minuts més, ja no tan eterns.

- Està vostè perfecte, les primeres anàlisis estaven equivocades.

- Errr… Per curiositat: quines malalties tindria, segons l’anàlisi errònia?

-No li ho dic per a no preocupar-lo, marxi tranquil.

Surto de l’hospital gairebé saltant i ballant, volent besar el doctor, les infermeres, un senyor amb caminador i bombona d’oxigen, el venedor de cupons i la visitant rossa i escotada que ara entra, a aquesta l’hauria volgut besar igual.

Si jo tingués enemics, ara tocaria dir que les quatre hores que vaig passar en el cadafal no les desitjo ni al pitjor d’ells, però seria mentida, a veure per què no li puc desitjar una mala estona a un enemic. El cas és que aquí em tenen, que no estoy muerto, que estoy tomando cañas.

Subscriu-te per seguir llegint