Estem a les portes d’una campanya electoral a múltiples nivells. Les municipals depenen molt de cada municipi i dels candidats, les autonòmiques i generals depenen més dels partits. Per exemple, a Barcelona, Xavier Trias està procurant amagar les sigles de Junts, fins i tot va intentar fer una llista independent assegurant-se que Junts no presentaria candidatura, però no se’n va sortir. Però això resulta més difícil a nivell autonòmic i ja no diguem a nivell d’Espanya. Tots els partits i candidats intenten posicionar-se de cara a les eleccions, però el guirigall que s’ha muntat en el govern de coalició ha estat exagerat i no ajuda a mobilitzar l’electorat d’esquerres.
Recordem la història, Pedro Sánchez va presidir un govern socialista en guanyar una moció de censura el juny del 2018. La no aprovació dels pressupostos va portar a les eleccions generals del novembre del 2019 i el gener del 2020, un pacte rubricat per Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, obre la porta al primer govern de coalició a Espanya. L’espai a l’esquerra del PSOE que va pactar el govern de coalició no el conforma només Podem, sinó un conjunt de partits entre els quals hi ha els Comuns o els comunistes i que el govern de coalició no té majoria al Congrés, ha de pactar totes les votacions amb un grup de partits entre els quals destaca ERC, Bildu i el PNB. D’aquí el sobrenom de govern Frankenstein que li va posar Alfredo Pérez Rubalcaba, que no creia que tingués recorregut. La veritat és que, contra tot pronòstic, ha aconseguit governar, aprovar cada any els pressupostos, així com portar a terme una agenda legislativa i europea d’alt voltatge tot i els vaivens a què ha estat sotmès.
Iglesias va assolir la vicepresidència segona i 4 ministeris. La responsabilitat del vicepresident era la de drets socials i agenda 2030 (en referència als objectius de desenvolupament sostenible 2030 de l’ONU). El març del 2021, Pablo Iglesias va abandonar el govern, va dir que plegava per presentar-se a les eleccions de la Comunitat de Madrid on va fer una campanya de confrontació pura i dura. Perd davant Díaz Ayuso, però també davant de la candidata de Més Madrid i es retira de la política activa per retornar a l’activisme periodístic. Ell mateix va promocionar Yolanda Díaz com a vicepresidenta i Sánchez va completar el govern amb la ministra Belarra, que agafà les competències de Pablo Iglesias.
Passem als darrers episodis de baralla soterrada (o no tant) a l’espai que es defineix com a l’esquerra de la socialdemocràcia. Haig de dir que Yolanda Díaz ha estat una bona vicepresidenta i sobretot ministra de treball que ha aconseguit pactes importants amb els agents socials, que ha fet una política útil. Però no sé ben bé per què Iglesias i les dues ministres de Podem l’estan intentat desqualificar des que Iglesias li va demanar que assumís la vicepresidència. Potser li tenen mania pel que ha aconseguit perquè si Iglesias va negociar l’ingrés mínim vital o la llei de mort digna, Irene Montero només s’ha ocupat d’un feminisme divisori (el ministeri es diu d’igualtat, les desigualtats en aquest període s’han disparat i no conec cap proposta al respecte) i de Belarra, que va assumir les competències d’Iglesias, només coneixem la llei de benestar animal. Dit altrament, estem presenciant una batalla entre la política útil i el bluf que diu voler-ho canviar tot i que, de fet, no canvia res de fons. Només crispa la societat sense aconseguir que els nous drets es consolidin. I ara la seva cridòria està impedint que el projecte «sumar», que lidera Yolanda Díaz (per encàrrec d’Iglesias) iniciï un camí de futur. Aquests dies estem presenciant una lluita per condicionar Yolanda Díaz, una lluita pel poder en el si d’una coalició que encara no ha començat a caminar. Tot plegat realment molt trist. I el pitjor és que la cridòria actual pesa com una llosa sobre la coalició non-nata i pot condicionar fortament el resultat electoral.
Sembla que Compromís, Més Madrid, els comunistes i els Comuns estan més callats esperant els passos del nou espai que vol liderar Yolanda Díaz. Amb el discurs de Yolanda a la moció de censura ha rellançat la coalició que presentarà la setmana vinent, esperem que Iglesias i les podemites no ho dinamitin.
I per comportaments irresponsables també tenim el d’ERC i Bildu davant de la reforma de la «llei mordassa». Es pot discutir si els 36 punts d’acord o les discrepàncies eren prou de pes, però canviar la llei és tan urgent que qualsevol renúncia em sembla injustificada. Podríem pensar que la causa és la cursa electoral que s’acosta, la necessitat de reivindicar-se, però els recordo que ja ho van fer amb la reforma laboral amb uns arguments que, com ara, són poc consistents. Vist en perspectiva, la reforma laboral ha resultat positiva i crec que la reforma de la llei de seguretat també ho seria. Sembla més una diatriba contra la «política útil», un vot de progressisme de saló, perquè van votar contra la tramitació que és el pas previ per permetre el debat en el qual podien introduir modificacions, no era la votació definitiva.
Mentrestant, no cal dir que el PP es frega les mans esperant que els partits de la coalició es treguin les tripes. Està callat esperant que el poder li caigui del cel sense necessitat de mullar-se ni presentar cap programa seriós. La seva postura sobre les pensions criticant la reforma a Brussel·les quan la UE li ha donat el seu aval o la crítica a la participació de Pedro Sánchez a la cimera iberoamericana perquè hi ha governs autòcrates semblen acudits de mal gust de persona que no s’assabenta dels temes. O potser és més simple, estan en contra de tot per no donar cap aval al govern de Pedro Sánchez en període electoral?
